La història de mai acabar

M’està costant una mica tornar-me a adaptar a casa però sembla que ho estic aconseguint. Les males cares i les males formes de la primera setmana han anat desapareixent, cada cop hi estic més còmode. Els primers dies res del què feien m’agradava i crec que fins i tot em queixava per queixar. Crec que m’he anat acostumant i això de per sí ja és bo, i més aquestes últimes setmanes que a casa és tan necessari el bon humor. L’ambient és trist i del tot enrarit.

Sempre es fa difícil veure algú desanimat, i més si l’estimes. Mai és fàcil. Segurament he vist moltes persones properes a mi tristes alguna vegada, però mai qui veig ara. A vegades havia pensat que la meva vida era digne de novel·la o de pel·lícula, però mai havia pensat tan seriament com ara que la realitat pot superar, i amb escreix, la ficció. Segurament si m’ho haguessin explicat no m’ho hagués cregut. I ara toca sentir el típic i tòpic “així és la vida...”, perquè tot i voler canviar la situació no ho podem fer ja que no sempre tot és al nostre abast.

El cap de setmana em va servir per desconnectar, però quan tornes tot està igual o pitjor, ja no recordo si m’ho vaig passar bé o malament, i em torno adonar que la importància és relativa. Ha deixat de ser important allò que em preocupava per importar-me allò que realment és important. I el que dissabte era inseguretat, ara és tristor. El que em sap més greu és que la inseguretat podia ser justificada o no (ara, a qui li importa) però sempre superable, en canvi, aquesta tristor no és superable perquè no és meva sinó d’algú altre. Així que toca esperar, un cop més, per veure què fa el temps de nosaltres i possiblement demà o demà passat tot tornarà a canviar, tan ràpidament com ho fa aquests dies, i ja no tindrà sentit plantejar-se res del què avui em plantejo perquè res tornarà a ser com avui. I així passen tantes coses i en tan poc espai de temps que és impossible assimilar i intentar buscar una solució, perquè un cop en trobes una, aquesta deixa de servir perquè tot torna a canviar i altre cop hi ha novetats esperant per a ser assimilades.


**Me equivocaría otra vez de Fito&Fitipaldis, perquè ha sonat a la ràdio mentre treballava i m’ha fet entristir una mica, se m’ha enganxat i m’he passat el dia cantant-la i just quan he anat a comprar a una botiga, la noia que m’atenia també l’estava cantant. Ho he trobat del tot curiós i m’ha fet molta gràcia. Potser ha estat el primer moment graciós del dia; més tard a casa hem rigut tots amb les històries d’en M. I com s’agraeix!**

**ho vaig escriure ahir (10/07/07), i fa mitja horeta que hi tornen haver novetats. És la història de mai acabar...**