Sense il·lusions

Avui és l’aniversari d’en M. i està sent igual de trist que el meu. Aquest matí hem rebut una trucada de l’asseguradora per recordar-nos el desastre de la setmana passada. Avui que en M. m’havia explicat que li semblava que havia pogut dormir tota la nit de “tirón”. Ell encara no pot/vol passar per aquell carrer, tampoc vol anar cap a la zona del sopar i ja em va costar prou que surtis a sopar amb mi i la L. dissabte passat, també em va costar la meva estona que ahir al matí baixes amb mi al poble. Com si tot això no fos suficient, ara tornen a remoure tot el que ja ha estat remogut i demanen explicacions on no cal demanar-les.

Avui a casa només es respira desil·lusió, com fa més d’una setmana. I quan sembla que et lleves i recuperes una mica aquelles ganes de tot o de res, però les ganes; hi ha algú que sembla que esperi per ensorrar-te-les.

Sé que tot això passarà, només fa falta una mica de temps perquè les il·lusions i les ganes tornin a aparèixer i puguem continuar com fins fa poc. Però ara toca esperar que passin uns dies perquè tot es posi al seu lloc, aquell d’on no s’hauria d’haver mogut res.

Per uns dies m’agradaria ser una mica Amelie...