il·lusions...
Ahir era dijous i vam anar a sopar amb en D. Ell no està gaire animat per temes de feina, doncs les coses es compliquen i el futur és del tot incert. No sap què farà ni tampoc té gaire clar què vol fer, jo tampoc puc ajudar-lo massa (i això em fot moltíssim). Crec que el millor és esperar i mentrestant anar buscant i pensant noves opcions per si les coses segueixen a pitjor, tot i que crec que més a pitjor no poden anar... No em deixa de sorprendre la facilitat en què poden canviar les coses, un dia tens un munt de plans per l’any vinent i el següent no cal que pensis més en aquelles “il·lusions” perquè seguiran sent “il·lusions” per temps...
Les coses realment són més complicades del que pot pensar un mateix. I canvien a una velocitat que ningú pot imaginar.
Vaig començar aquest blog sense saber on seria l’any vinent i ara tinc un pre-contracte que em recorda que seré a Barcelona (on no volia ser). No sabia a què em dedicaria però tenia clar que no volia treballar en una auditoria, doncs mira que curiós, que el pre-contracte és en una auditoria. I el més fotut de tot això és que no hi volia treballar per les experiències que m’havien explicat (totes dolentes, per suposat) i ara fins i tot em motiva aquesta feina (tot i que no sé si m’agradarà, si em ratllarà i ho deixaré, si aguantaré massa... però bé, això ningú ho pot saber!). En poc més de dos mesos, la meva vida s’ha definit sense jo saber que l’estava definint... curiós... El que em sap greu és que potser s’han definit les coses que menys ganes tenia de definir. uhhmm a veure si m’explico. La feina és important sí, i estic contenta de tenir-la, però crec que hi havia una cosa que em feia molta més il·lusió i que al acceptar aquesta feina s’ha desfet... Amb el D. teníem plans de compartir pis fora de Barcelona i això cada cop es veu més difícil per l’any vinent (potser més endavant), no només per la feina que he acceptat (és a Barcelona però podria viure fora i venir-hi en tren) sinó perquè la seva situació laboral ha empitjorat, bueno, diguem que és inestable i per tant... ara mateix no podem prendre cap decisió de lloguers. Tot i això, vull ser optimista i pensar que més endavant sí que serà possible i només cal una mica de temps perquè es posin les coses al seu lloc i les il·lusions tornin a començar!
**I res, que no volia parlar d’això! La meva intenció era explicar un fet que ahir em va costar 45 minuts sense poder adormir-me... i que avui quan m’he llevat també hi he donat voltes, i en comptes d’això m’ha sortit tot aquest rotllo sobre la meva vida i les meves ratllades... Argh!!**
Les coses realment són més complicades del que pot pensar un mateix. I canvien a una velocitat que ningú pot imaginar.
Vaig començar aquest blog sense saber on seria l’any vinent i ara tinc un pre-contracte que em recorda que seré a Barcelona (on no volia ser). No sabia a què em dedicaria però tenia clar que no volia treballar en una auditoria, doncs mira que curiós, que el pre-contracte és en una auditoria. I el més fotut de tot això és que no hi volia treballar per les experiències que m’havien explicat (totes dolentes, per suposat) i ara fins i tot em motiva aquesta feina (tot i que no sé si m’agradarà, si em ratllarà i ho deixaré, si aguantaré massa... però bé, això ningú ho pot saber!). En poc més de dos mesos, la meva vida s’ha definit sense jo saber que l’estava definint... curiós... El que em sap greu és que potser s’han definit les coses que menys ganes tenia de definir. uhhmm a veure si m’explico. La feina és important sí, i estic contenta de tenir-la, però crec que hi havia una cosa que em feia molta més il·lusió i que al acceptar aquesta feina s’ha desfet... Amb el D. teníem plans de compartir pis fora de Barcelona i això cada cop es veu més difícil per l’any vinent (potser més endavant), no només per la feina que he acceptat (és a Barcelona però podria viure fora i venir-hi en tren) sinó perquè la seva situació laboral ha empitjorat, bueno, diguem que és inestable i per tant... ara mateix no podem prendre cap decisió de lloguers. Tot i això, vull ser optimista i pensar que més endavant sí que serà possible i només cal una mica de temps perquè es posin les coses al seu lloc i les il·lusions tornin a començar!
**I res, que no volia parlar d’això! La meva intenció era explicar un fet que ahir em va costar 45 minuts sense poder adormir-me... i que avui quan m’he llevat també hi he donat voltes, i en comptes d’això m’ha sortit tot aquest rotllo sobre la meva vida i les meves ratllades... Argh!!**
2 comentaris:
La vida sempre sorprén.
Jo l´any passat per ara ho veia tot de color rosa i feia plans amb una persona per a anar-me´n amb ell fora a treballar tot l´estiu, plans per a anar a barcelona a estudiar o ell vindre a valència... i, tres mesos després... qui feia la maleta sola per a anar-se´n fora era jo (i de la resta, res). que coses...
Però vaja, mai saps tampoc si el que et depara és roin del tot! Potser et sorprén... i per a bo!!!
Tot passa per algo ;)
àniiiiiiiiims i una abraçada!
sibs, m'agrada pensar que si les coses canvien és perquè potser ens espera alguna cosa millor... Com dius: "tot passa per algo", o almenys això espero :P
Publica un comentari a l'entrada