Només uns mesos...

Ahir em va costar una mica adormir-me. Vaig estar donant voltes i voltes a que ja he acabat, o quasi. Encara no m’ho crec gaire, vull dir, jo sabia que una llicenciatura són quatre anys d’estudi, però no sabia que aquests passaven tan ràpid… Sí, vale, ja sé que el temps passa volant i que la vida són dos dies i totes aquestes històries. Però, buf!, han passat quatre anys sense adonar-me’n!! Encara recordo el primer dia i les persones que vaig conèixer i el que vaig fer aquella mateixa tarda, encara més! Recordo exactament la conversa del dia anterior amb una amiga pensant què posar-me el meu primer dia de universitat (vaya tela!! Hi ha coses que no canvien mai...). Ara, tot i que encara em queden uns mesos, veig que s’acaba... i m’agafa la nostàlgia quan penso que deixaré de veure moltíssima gent, perquè sí, tots diem allò de “ens veurem cada dues setmanes o bé tres” però la veritat, sabem que no serà així o només ho serà al principi.

I l’any vinent, on seré? Aquests anys a Barcelona m’han fet créixer, m’han passat un munt de coses, però sempre he sabut (més o menys) què faria l’any següent però ara...: No en tinc ni idea! Ni sé on viure, ni què faré; i la veritat, tampoc em plantejo saber-ho... a gaudir dels últims mesos i sobretot, no pensar-hi, perquè per moltes voltes que hi doni, res serà com hagi planejat!