Indignada!

No vull escriure sobre política. Bàsicament perquè el meu punt de vista és totalment subjectiu, és el que penso, és el que crec, i per tant una crònica ajustada als fets no seria gens possible.

Fa dos divendres vaig llegir la notícia a l’ADN anant cap a la universitat, i vaig pensar que no podia ser cert. Just arribar a casa vaig obrir l’ordinador i vaig posar la pàgina del telenotícies de tv3 i sisi, tamé hi constava la notícia. És flipant! Aquestes coses m'indignen!

El País Valencià avui deixarà de veure tv3. I jo em pregunto... això no és censura?


Temps difícils – Obrint pas

il·lusions...

Ahir era dijous i vam anar a sopar amb en D. Ell no està gaire animat per temes de feina, doncs les coses es compliquen i el futur és del tot incert. No sap què farà ni tampoc té gaire clar què vol fer, jo tampoc puc ajudar-lo massa (i això em fot moltíssim). Crec que el millor és esperar i mentrestant anar buscant i pensant noves opcions per si les coses segueixen a pitjor, tot i que crec que més a pitjor no poden anar... No em deixa de sorprendre la facilitat en què poden canviar les coses, un dia tens un munt de plans per l’any vinent i el següent no cal que pensis més en aquelles “il·lusions” perquè seguiran sent “il·lusions” per temps...

Les coses realment són més complicades del que pot pensar un mateix. I canvien a una velocitat que ningú pot imaginar.

Vaig començar aquest blog sense saber on seria l’any vinent i ara tinc un pre-contracte que em recorda que seré a Barcelona (on no volia ser). No sabia a què em dedicaria però tenia clar que no volia treballar en una auditoria, doncs mira que curiós, que el pre-contracte és en una auditoria. I el més fotut de tot això és que no hi volia treballar per les experiències que m’havien explicat (totes dolentes, per suposat) i ara fins i tot em motiva aquesta feina (tot i que no sé si m’agradarà, si em ratllarà i ho deixaré, si aguantaré massa... però bé, això ningú ho pot saber!). En poc més de dos mesos, la meva vida s’ha definit sense jo saber que l’estava definint... curiós... El que em sap greu és que potser s’han definit les coses que menys ganes tenia de definir. uhhmm a veure si m’explico. La feina és important sí, i estic contenta de tenir-la, però crec que hi havia una cosa que em feia molta més il·lusió i que al acceptar aquesta feina s’ha desfet... Amb el D. teníem plans de compartir pis fora de Barcelona i això cada cop es veu més difícil per l’any vinent (potser més endavant), no només per la feina que he acceptat (és a Barcelona però podria viure fora i venir-hi en tren) sinó perquè la seva situació laboral ha empitjorat, bueno, diguem que és inestable i per tant... ara mateix no podem prendre cap decisió de lloguers. Tot i això, vull ser optimista i pensar que més endavant sí que serà possible i només cal una mica de temps perquè es posin les coses al seu lloc i les il·lusions tornin a començar!



**I res, que no volia parlar d’això! La meva intenció era explicar un fet que ahir em va costar 45 minuts sense poder adormir-me... i que avui quan m’he llevat també hi he donat voltes, i en comptes d’això m’ha sortit tot aquest rotllo sobre la meva vida i les meves ratllades... Argh!!**

intento estudiar...

Estic estudiant i no em concentro...
Llegeixo tres línies i el meu caparró comença a pensar en coses que no fan referència al temari. Necessito concentrar-me i no hi ha manera. Llegeixo tres línies més i penso en les vacances de després d’exàmens, tinc ganes de marxar, quasi tot està llest... Va, llegeixo tres línies més i recordo que tinc ganes de què arribi l’estiu. Penso que he d’anar a mirar biquinis, i llavors recordo aquelles sabatones tan mones que vaig veure l’altre dia. Potser dijous, quan acabi l’examen, me les aniré a emprovar... He d’estudiar... Llegeixo tres línies més i em ve al cap una cançó que fa dies que vull escoltar, la poso a baixar i l’escolto, m’agrada, la torno a posar... i mira! El dia s’està ennuvolant! Intento llegir i sona el telèfon, m’ofereixen una feina que volia, ara no sé si la vull... Fa un any l’hagués volgut, però, ara mateix, no ho sé... Tampoc tinc ganes de pensar-hi, he d’estudiar!!

Tonteries...?

Estic d’exàmens. Avui crec que és el primer dia que he començat a estudiar en serio tot i les poques ganes. Quan és època d’exàmens em quedo a Barcelona estudiant, no baixo a casa perquè sé que allà és impossible. Però això té els seus inconvenients perquè a estones m’enyoro i penso que no sé que coi faig aquí...

Avui estic trista, molt trista. Hauria d’estar contenta perquè la L. i en J. han vingut expressament fins Barcelona per fer-me una sorpresa (ho han decidit a l’últim moment), però tot i això de camí fins a casa se m’han posat els ulls plorosos. A mi m’hagués fet il·lusió que en D. hagués vingut amb nosaltres, doncs fa molt que no anem els quatre i en tenia ganes però bé, ha preferit anar a veure una peli amb uns amics a qui veurà demà. Sí, sé que havia fet aquests plans i jo l’he avisat amb poca antelació (és que era una sorpresa...) però no ho ha volgut canviar! I a mi em sap greu, molt greu, i sé que és una tonteria però aquesta tonteria a mi m’ha sabut greu i des del primer moment en què donem voltes a una tonteria aquesta deixa de ser una tonteria...

Ara estic trista perquè penso en coses que a mi no em ve de gust fer però que a ell sí que li venen de gust i les faig... Fa unes setmanes vaig anar a veure unes diapositives i una xerrada sobre un tema que a mi ni em ve ni em va, però ho vaig fer per ell... i una única cosa que em venia de gust fer i mira, em trobo que no pot ser...

Per moltes voltes que hi dono... no ho entenc... ens veiem pocs dies i una tarda que podem estar junts i mira, un aquí i l’altre allà i tot perquè ell no ha pogut/volgut cancel·lar-ho...

**Aniré a dormir d’hora. Estic cansada i trista, i sola al pis un dissabte hi ha poc a fer. Espero que demà tot comenci millor**

de demà no passa...

La setmana vinent començo exàmens.
El cap de setmana passat tothom va començar a estudiar.
Ahir vaig decidir que avui començaria a estudiar.
Avui havia de començar a estudiar.
No ho he fet.
Estic molt vaga, massa vaga!
Demà m’hi poso segur!
Demà he de començar a estudiar….
De demà no passa!

o això espero....

Va de paraules!

Argh! No sé que em passa amb les paraules!!

Fa un temps que la meva manera de parlar comença a ser preocupant. A veure, comencem pel principi... crec que tot prové de la sèrie que fa telecinco: MIR. Per mi es diu RIM, i no entenia perquè ho deia a l’inrevés, però si, si, sempre que en parlava amb algú a mi em sortia dir RIM en comptes de MIR. Això òbviament ha fet moltissíma gracia a mig món, tothom ha pogut riure cada cop que sortia el tema d’aquesta sèrie gràcies a mi i la meva fabulosa manera de parlar. Que dius.. mira, millor, almenys sé que si mai em quedo sense feina sempre ho puc intentar per aquest costat. Doncs bé, dijous passat vaig veure la sèrie i va coincidir que vaig veure la música d’inici i les imatges i tals, i total que clar diuen MIR però ho escriuen amb la R a l’inrevés!! No sé per quin estrany motiu crec que el meu caparró veu la R al revés i comença a llegir per la R!! Clar, era la mar de graciós per tothom que digués la paraula malament, però bé, ara ja està controladíssim i cada cop que he de xerrar sobre el tema, penso abans de parlar!

Apart d’això també hem tingut un dilema molt gran avui amb en D. i M. ja que he intentat dir que la conversa era aferrissada i el més proper que em sortia era “aferradissa” i “arressifada”, per descomptat han rigut moltissím! No sé que faig amb les paraules, però tinc greus problemes amb elles!! Per no oblidar el lapsus que tenia l’any passat amb “acumulat”, que no hi havia manera i només feia que sortir-me “alucumat” i “aculumat”... D’aquestes últimes en tinc moltes més però crec que ho deixo per avui, jeje.

intens...

Divendres tornava cap a casa amb tren. El sol em venia a la carona, escoltava música i pensava que l’exposició del treball havia anat bé. Perfecte. Tenia per davant un cap de setmana de relax abans de començar el temps d’estudi per exàmens. Però. Em va trucar i només escoltar la veu o la no-veu vaig notar que alguna cosa no anava bé, ràpidament vaig pensar “merda! La feina..., però no,no pot ser per la feina, no es posaria mai així”, després em va intentar explicar el què passava, el sentia entretallat, crec que mai l’havia sentit plorar. Se’m trencava el cor, i m’agafaven ganes de plorar i jo em feia la forta i no sabia ni què dir-li, i estava al tren i perdia la cobertura i la conversa es tallava i el tornava a trucar i el tornava a sentir plorar i veia que no parava i no sabia si baixar i tornar cap a Barcelona o bé seguir fins a casa... Ja estava casi arribant a casa, vaig seguir al tren, xerrant amb ell per telèfon, intentant-lo animar com vaig saber i vaig poder... però no funcionava, no l’havia vist (sentit) mai així... Sempre sóc jo qui arrenca a plorar, i moltes vegades sense motiu aparent, per això crec que em feia tan de mal sentir-lo a ell perquè ell és el fort, ell no plora o jo creia que no plorava.

Dissabte va venir a casa, el vaig abraçar tantes vegades com vaig poder i tan fort com vaig saber. No sabia què dir-li, jo no en sé de parlar en aquests moments, tot el que dic em pot semblar una tonteria, només volia que hi deixés de donar voltes, per una estona almenys... l’abraçava, l’abraçava molt fort... Vam tornar ahir a la nit cap a Barcelona. He estat amb ell tot el cap de setmana, l’he abraçat i l’he animat tant com he pogut... i ara estic al pis i em sembla que he fet poc i no sé que més podria fer per ell... No m’agrada que estigui trist...

Ha estat un cap de setmana intens; i no he pogut amb tot... Sé que la L. ho està passant malament també, i no he pogut estar per ella; no he sabut treure més temps... espero que ho entengui...

Telepatia?

Durant la setmana visc a Barcelona amb el meu germà i darrerament ja ens comencen a passar coses més que preocupants.

Sempre hem estat força diferents, fins i tot vam tenir una època on no compartíem res, xerràvem més aviat poc (diria que va ser quan jo em vaig fer una “mica gran” i ell continuava sent “petit”), però bé, des de fa un any i mig que compartim pis i ens portem molt i molt bé. Li explico les coses que em passen cada dia o el que em ratlla i preocupa. Ell sempre està per mi, m’abraça una mica i em fa alguna conya per animar-me. No acostuma a donar-me gaires consells, però m’agrada que m’escolti i si més no que m’intenti entendre, tot i que a vegades li sorprenen les coses i em salta amb aquella pregunta “m’estàs dient en serio que estàs plorant per això??” i es posa a riure, i llavors jo també em poso a riure perquè m’anima. M’agrada moltíssim viure amb ell i fer les parides que fem de celebrar els gols que fa el barça o que li fan al Madrid pel sofà de casa, saltant i fent el burru... La veritat és que ho passem molt bé, i mira que la gent a vegades quan expliques que vius amb el teu germà es sorprèn del pal “quin rotllo, no?” i jo que sóc la més feliç del món!

A més, últimament jo crec que passem masses estones junts perquè tenim una telepatia impressionant... Fa uns mesos, estàvem a la cuina fent el sopar i els dos vam començar a cantar de cop el mateix tros d’una cançó, així per casualitat. A vegades, jo dic una cosa i ell just està pensant el mateix (i a l’inrevés) o directament ho diem els dos a la vegada, o bé estic agafant el telèfon per trucar-lo i just rebo una trucada seva...

Per mi que això de ser germans i a més compartir pis ens esta afectant les neurones, però m’agrada!

El cap de setmana!

Després de passar caps de setmana com aquest em pregunto per què a vegades discutim i per què a vegades penso que som de móns diferents i que no hi ha manera. Avui estava a classe i donava voltes al fet de què la gran majoria de discussions que hem tingut es podrien haver evitat tranquil·lament si els dos fóssim menys orgullosos i potser jo no em prengués les coses “tan a la valenta” (em fa gràcia aquesta expressió!). Però tampoc vull pensar en res d’això, perquè ara estem bé i això és el que importa. No m’agrada discutir amb ell i menys per tonteries i mals entesos... Tinc molt clar que estic bé amb ell i m’agrada estar-hi, i fer plans i tot...

Ahir vam anar a dinar amb tots els de casa per celebrar que tinc feina pel setembre, és una mica il·lògic, és més, es veu molt lluny però el meu pare em volia convidar perquè està content... Són ells qui em paguen la carrera i el pis i moltes de les despeses, entenc doncs, que estiguin contents ja que sembla que la inversió que han estat fent durant aquests 4 anys acaba sent recompensada! M’agrada que estiguin contents!

***Penso coses que he d’escriure aquests dies, però no tinc gaire temps... són les últimes setmanes abans d’exàmens i tinc treballs i feina... espero que les idees no em marxin del meu caparró i poder escriure-les quan tingui més estones lliures.***

Coses petites

Tinc molta feina
i molts treballs
i vaig de cul
i em passen moltes coses,
moltes coses petites que no em dóna temps d’explicar
però durant algun moment del dia les tinc presents…

"Quan la ràbia és qui guia els meus passos i la incertesa desfà caminars, l'esperança sembla enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt.

Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple futurs immediats és el pànic, l'olor a dolor el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.

No, no pot ser, quan de temps haurem d'esperar més. No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix.

Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor engoleix els teus mars, les mirades semblen no trobar-se perdudes als límits on hem arribat. I quan corres i crides al vent i les llàgrimes omplen de fred els estels és la ràbia, l'odi i la tristesa les que et fan sentir tantes voltes rebel... No, no pot ser..."

Ara d'Obrint Pas

**perquè per molt mal dia que comencis, et fa agafar forces per menjar-te el món**