money, money...

A mi sempre m’han dit que els diners no donen la felicitat, i crec que és veritat. No només penso això, sinó que també crec que amb salut, feina i “amor” (amistat o com li vulgueu dir), ja n’hi ha suficient. Sona a tòpic, però és veritat. I no diré per què crec que en tinc prou amb això, ja que els motius sobren i també són els típics i tòpics.

Si em demanessin que poses un valor a alguna de les meves amistats o relacions personals, no en podria posar. Si em diguessin que qualsevol valor que demanés (per alt que fos), em seria bescanviat per l’amistat, fliparia. Així de simple. Perquè no crec que es pugui comparar “amor, amistat o com li vulgueu dir” i diners, perquè els diners mai em podrien reportar la mateixa felicitat que em pot reportar una relació afectiva.

Hi ha, però, qui no entén de relacions i es pensa que els diners ho són tot. I deixant-se portar per l'egoisme, fan mal a qui no n’haurien de fer... Sembla mentida. I em sembla patètic.

Sé que si realment algú posa preu a una amistat, no es mereix aquella amistat. Però també sé que això és molt fàcil de dir, però no de pair. I em sap greu que pel món hi hagi gent d’aquesta mena, d’aquests que s’aprofiten dels altres pel seu propi benefici sense pensar si realment val la pena tot el que estan fent. El més trist de tot és que quan s’adonin, serà massa tard per rectificar.

I sí, sé que aquesta societat fomenta aquesta manera de pensar i de fer. Perquè ens movem pel consumisme. I no puc dir que jo en sigui una excepció perquè sí, segurament sóc una consumista, però sóc conscient del què té valor a la meva vida i del què no. Sé que hi ha coses que els diners mai podran comprar, i una d’elles és la meva felicitat.

*i poso aquí la banda sonora d'aquest post, és el que escoltava mentre ho escrivia: http://es.youtube.com/watch?v=Uik8nDm9FLI

[Vull aclarir que quan parlo de què els diners no donen la felicitat, ni em refereixo ni vull incloure en aquesta afirmació a aquells col·lectius socials que no arriben a un llindar mínim de renda. Per aquests, òbviament, que els diners són totalment necessaris, però això ja és un altre tema, i no pretenc entrar-hi ni parlar-ne (ja en vaig parlar prou durant la carrera).]

Ja fa un any!

Al gener va fer un any que vaig obrir aquest blog. Entre la feina i el que no és feina, se’m va passar totalment per alt el dia. Aquests últims mesos, he tingut això més mort que viu, si he de ser sincera... i la veritat és que em sap greu.

Ara fa un any vaig signar un precontracte per l’empresa on sóc ara. No estava segura de si feia bé o malament i tampoc ho sé ara. Reconec que tal i com algú ja m’advertia, aquesta feina és estressant i sobretot aquests mesos. Tan estressant com que la meva vida social s’ha vist totalment reduïda (per no dir quasi anul·lada) durant el mes de gener. Ara sembla que tinc “sort” ja que el meu número d’hores extres s’ha vist reduït a 0 durant el mes de febrer, tot i que hagués preferit que fos al revés, almenys hauria gaudit una mica més dels últims dies d’en D. a Bcn. Mai estem contents! Jeje.

Si no tinc en compte el volum d’hores de dedicació en aquesta feina, podria dir que el balanç és positiu ja que estic aprenent moltíssim (que això és el més important, al cap i a la fi). Però bé, crec que ara tampoc és el moment per fer valoracions del món de l’auditoria, ja que és la pitjor època. La valoració la deixo pel juny però espero recordar-me d’aquests mesos d’estrès... jeje.

He fet moltes més coses durant aquest any... Crec que la més important ha estat que m’he llicenciat i he acabat la universitat, amb tot el que això implica: deixar de veure un munt de gent. Ara em dóna la sensació que fa una eternitat que he acabat la uni, i no fa ni un any. Així que o bé tinc una memòria peix (que pot ser) o bé la feina m’ha absorbit de tal manera que he oblidat la meva vida abans del setembre...

M’agradaria dir que tinc les coses més clares que fa un any però la veritat és que les tinc encara més liades. És més, tranquil·lament podria tornar a acabar el post de la mateixa manera que ho vaig fer fa un any:

“I l’any vinent, on seré? Aquests anys a Barcelona m’han fet créixer, m’han passat un munt de coses però sempre he sabut (més o menys) què faria l’any següent però ara...: No en tinc ni idea! Ni sé on viuré, ni què faré; i la veritat, tampoc em plantejo saber-ho... a gaudir dels últims mesos i sobretot, no pensar-hi, perquè per moltes voltes que hi doni, res serà com hagi planejat!”

T'enyoro...

Acabo d’arribar de la feina, aquí són les 8 del vespre, per tu són les 6 del mati. Mentre jo escric el post, tu dorms. Quan tu esmorzis, jo aniré a dormir. I quan jo dini, tu ja hauràs sopat farà estona i aniràs cap al llit.

Avui se’m fa surrealista pensar tot això, mentre que d’aquí uns dies m’hauré acostumat a mirar el rellotge i saber quina hora tinc jo i quina hora tens tu. De moment, encara no m’acostumo i t’enyoro.

Enyoro no poder trucar-te i explicar-te les meves tonteries, enyoro no poder dir-te que m’acabo de comprar una samarreta de ratlles grises i negre monissíma i que ahir no vaig resistir la temptació i em vaig comprar un nou “nici” pel mòbil.

Enyoro les teves abraçades però recordo la que em vas fer a l’aeroport just abans de marxar, i totes aquelles en què em fas petitona.

T’enyoro, però no em vull posar trista. És una gran oportunitat, i en sis mesos estaré jo allà amb ganes de què m’expliquis i m’ensenyis la teva nova ciutat.