money, money...

A mi sempre m’han dit que els diners no donen la felicitat, i crec que és veritat. No només penso això, sinó que també crec que amb salut, feina i “amor” (amistat o com li vulgueu dir), ja n’hi ha suficient. Sona a tòpic, però és veritat. I no diré per què crec que en tinc prou amb això, ja que els motius sobren i també són els típics i tòpics.

Si em demanessin que poses un valor a alguna de les meves amistats o relacions personals, no en podria posar. Si em diguessin que qualsevol valor que demanés (per alt que fos), em seria bescanviat per l’amistat, fliparia. Així de simple. Perquè no crec que es pugui comparar “amor, amistat o com li vulgueu dir” i diners, perquè els diners mai em podrien reportar la mateixa felicitat que em pot reportar una relació afectiva.

Hi ha, però, qui no entén de relacions i es pensa que els diners ho són tot. I deixant-se portar per l'egoisme, fan mal a qui no n’haurien de fer... Sembla mentida. I em sembla patètic.

Sé que si realment algú posa preu a una amistat, no es mereix aquella amistat. Però també sé que això és molt fàcil de dir, però no de pair. I em sap greu que pel món hi hagi gent d’aquesta mena, d’aquests que s’aprofiten dels altres pel seu propi benefici sense pensar si realment val la pena tot el que estan fent. El més trist de tot és que quan s’adonin, serà massa tard per rectificar.

I sí, sé que aquesta societat fomenta aquesta manera de pensar i de fer. Perquè ens movem pel consumisme. I no puc dir que jo en sigui una excepció perquè sí, segurament sóc una consumista, però sóc conscient del què té valor a la meva vida i del què no. Sé que hi ha coses que els diners mai podran comprar, i una d’elles és la meva felicitat.

*i poso aquí la banda sonora d'aquest post, és el que escoltava mentre ho escrivia: http://es.youtube.com/watch?v=Uik8nDm9FLI

[Vull aclarir que quan parlo de què els diners no donen la felicitat, ni em refereixo ni vull incloure en aquesta afirmació a aquells col·lectius socials que no arriben a un llindar mínim de renda. Per aquests, òbviament, que els diners són totalment necessaris, però això ja és un altre tema, i no pretenc entrar-hi ni parlar-ne (ja en vaig parlar prou durant la carrera).]

Ja fa un any!

Al gener va fer un any que vaig obrir aquest blog. Entre la feina i el que no és feina, se’m va passar totalment per alt el dia. Aquests últims mesos, he tingut això més mort que viu, si he de ser sincera... i la veritat és que em sap greu.

Ara fa un any vaig signar un precontracte per l’empresa on sóc ara. No estava segura de si feia bé o malament i tampoc ho sé ara. Reconec que tal i com algú ja m’advertia, aquesta feina és estressant i sobretot aquests mesos. Tan estressant com que la meva vida social s’ha vist totalment reduïda (per no dir quasi anul·lada) durant el mes de gener. Ara sembla que tinc “sort” ja que el meu número d’hores extres s’ha vist reduït a 0 durant el mes de febrer, tot i que hagués preferit que fos al revés, almenys hauria gaudit una mica més dels últims dies d’en D. a Bcn. Mai estem contents! Jeje.

Si no tinc en compte el volum d’hores de dedicació en aquesta feina, podria dir que el balanç és positiu ja que estic aprenent moltíssim (que això és el més important, al cap i a la fi). Però bé, crec que ara tampoc és el moment per fer valoracions del món de l’auditoria, ja que és la pitjor època. La valoració la deixo pel juny però espero recordar-me d’aquests mesos d’estrès... jeje.

He fet moltes més coses durant aquest any... Crec que la més important ha estat que m’he llicenciat i he acabat la universitat, amb tot el que això implica: deixar de veure un munt de gent. Ara em dóna la sensació que fa una eternitat que he acabat la uni, i no fa ni un any. Així que o bé tinc una memòria peix (que pot ser) o bé la feina m’ha absorbit de tal manera que he oblidat la meva vida abans del setembre...

M’agradaria dir que tinc les coses més clares que fa un any però la veritat és que les tinc encara més liades. És més, tranquil·lament podria tornar a acabar el post de la mateixa manera que ho vaig fer fa un any:

“I l’any vinent, on seré? Aquests anys a Barcelona m’han fet créixer, m’han passat un munt de coses però sempre he sabut (més o menys) què faria l’any següent però ara...: No en tinc ni idea! Ni sé on viuré, ni què faré; i la veritat, tampoc em plantejo saber-ho... a gaudir dels últims mesos i sobretot, no pensar-hi, perquè per moltes voltes que hi doni, res serà com hagi planejat!”

T'enyoro...

Acabo d’arribar de la feina, aquí són les 8 del vespre, per tu són les 6 del mati. Mentre jo escric el post, tu dorms. Quan tu esmorzis, jo aniré a dormir. I quan jo dini, tu ja hauràs sopat farà estona i aniràs cap al llit.

Avui se’m fa surrealista pensar tot això, mentre que d’aquí uns dies m’hauré acostumat a mirar el rellotge i saber quina hora tinc jo i quina hora tens tu. De moment, encara no m’acostumo i t’enyoro.

Enyoro no poder trucar-te i explicar-te les meves tonteries, enyoro no poder dir-te que m’acabo de comprar una samarreta de ratlles grises i negre monissíma i que ahir no vaig resistir la temptació i em vaig comprar un nou “nici” pel mòbil.

Enyoro les teves abraçades però recordo la que em vas fer a l’aeroport just abans de marxar, i totes aquelles en què em fas petitona.

T’enyoro, però no em vull posar trista. És una gran oportunitat, i en sis mesos estaré jo allà amb ganes de què m’expliquis i m’ensenyis la teva nova ciutat.

13.01.08

Fa uns dies que només discutim. Sé que ell està nerviós però també és injust que totes les bronques les rebi jo. No sé què faig malament, ni què dic, ni res... perquè ha arribat un punt en què no entenc res del què em diu, de com m’ho diu, ni del què no em diu. Em sento totalment abandonada. I em sap greu escriure això perquè és reconèixer el que sento quan una part de mi no ho vol reconèixer... Sé que aquesta setmana ha estat espantosa, però ja no sé si el que em dol més ha estat l’estrés i la pressió o bé la falta d’interès per part seva del què em passava. No n’he parlat, no amb ell. I Potser estic equivocada, o almenys m’agradaria estar-hi, però sento que per ara ell no en vol saber res de tot això, mantenint-se al marge. Sense pensar-hi, sense saber-ne.

Últimament, tinc la sensació de ser una obligació per ell. És com si em tingues anotada a la llista i hagués de complir, i em sap greu. Perquè per mi ell no és això, i si realment sóc un obligació... anem malament.

Si intento explicar el què sento, em trobo amb retrets i males cares. Prenent-se les meves paraules com una cosa personal, no alguna cosa per pensar. No intento imposar les meves idees, ni les meves paraules, no. Només explico el què sento...

Em fa ràbia reconèixer que aquests dies estant sent penosos. Em fa ràbia pensar que quan ell marxi em quedaré recordant tot això...

I ara penjo això sense saber massa el sentit...

12.01.08

Ahir vaig arribar a les 11 i quart de la feina totalment esgotada. No només portava acumulat tot el cansament de la setmana sinó també les ganes de parlar, explicar-ho tot, desfogar-me… Sé que era una ratllada però és el que tenia dins i no ho havia pogut treure en tots els dies. Únicament dijous nit, tornant a casa, se’m negaven els ulls de la ràbia continguda, de la impotència que sentia, de no poder-ne parlar amb qui m’agradaria.

Ahir sortint de la feina vaig agafar un taxi, tot i saber que no portava ni un "duru" a sobre, però no tenia ganes d’anar a buscar el metro, ni el bus, ni res. Volia arribar a casa. Vaig trucar al meu germà que estava al pis perquè quan arribes amb el taxi em baixes "peles". De camí a casa, vaig trucar a ma mare i em va sortir tot. Segurament el taxista deuria flipar, però m’era igual perquè jo portava una setmana horrible i només tenia ganes de parlar-ne amb algú perquè em tranquil·litzés. Arribant a casa, en M. m’esperava on havíem quedat i sé que em va agafar el portàtil mentre jo agafava el "bolsu" i vam tornar junts al pis mentre li explicava tot el meu dia i em tornava a sortir el somiqueig... En arribar al pis, em vaig posar el pijama mentre en M. em preparava alguna coseta per menjar i després cap a dormir. Sabent que necessitava dormir moltíssimes hores, totes aquelles que aquesta setmana m’havien mancat degut a l’estrès i als nervis.

Avui m’he llevat a les 13:30 i he convidat en M. (que portava des de les 10 del mati estudiant) a dinar al xinu de sempre. He dormit del “tirón” tota la nit i si no m’hagués cridat en M. potser encara seguiria :). I avui no penso fer res, perquè no en tinc ganes, vull fer el gos perquè ho necessito. Només el fet de pintar-me les ungles, ha fet que m’adonés que des de setembre que no ho feia perquè mai trobava l’estona per dedicar-me...

I avui ja no estic trista, o almenys ja no estic trista per la feina. Potser hi ha d’altres coses que em preocupen, però són totes aquelles que no puc canviar així que no hi penso ni dedica’ls-hi cap minut.

02.01.08

Ara que començo a escriure, sento que em fa vergonya tenir el bloc tan abandonat. No és la meva intenció, però la feina i el que no és feina fa que se'm faci difícil trobar una estona per escriure-hi. A més, això de passar-me el dia davant de l'ordinador fa que quan arribo a casa les ganes de posar-me davant la pantalla siguin nul·les, em fa ràbia però és el que hi ha.

Ahir pensava que aviat faria un any que tinc el bloc, i vaig començar amb moltes ganes d'escriure i explicar tot el que em passava pel cap... però últimament la mandra pot amb mi i res, que això esta quasi abandonat (per no dir, totalment abandonat). Potser més endavant, quan tingui més temps i més ganes tornaré a escriure però fins aleshores, les entrades seran comptades.

No és per falta de coses a escriure, sinó per temps. La meva vida des del setembre ha canviat molt per no dir totalment i a l'hora d'establir preferències, el bloc queda en... buf! no sé quina posició... segurament la última. A més, segurament ja no escric amb la llibertat que ho feia abans, em cohibeixo i no m’atreveixo; i això fa que aquest espai perdi part del sentit que tenia en el seu inici.

Volia fer balanç del 2007 però ja no en tinc ganes. Crec que el resum és que potser no ha estat el millor any però tampoc ha estat el pitjor, per tant, crec que el millor serà deixar enrere tot "lo dolent" i mirar el 2008 amb tot allò positiu que m'ha deixat el 2007.

Mil coses

Fa temps que no escric al bloc. A vegades penso que ho hauria de fer però o no em ve de gust o no vull deixar escrit el què penso aquests dies. Tinc tonteries escrites per l’ordinador, però de moment no tinc pensat penjar-les. Potser perquè implicaria assumir-les i no vull, potser perquè hi ha coses que fan mal i no m’agraden, potser perquè... Mil coses.

Aquests mesos els podria definir com intensos. Per la quantitat de coses que he viscut, tota la gent a qui he conegut, tot el que estic aprenent, tot allò que vaig deixant enrere (volent o sense voler), nous projectes que vaig assumint, decisions que es van prenent sense saber que les prenc, decisions que es prenen sabent que s’estan prenent.

Segurament recordaré aquesta època com una barreja de sentiments, com un dia de bon humor i dos de mal humor, com les ganes de plorar contingudes, com els riures sense motiu, com la història de mai acabar.

Tot està canviant, és llei de vida. Jo canvio, ell canvia, el meu voltant canvia,... i què hi puc fer? Jo continuo sent la mateixa tot i tenir diferents obligacions. M’adono que no puc fer-ho seguir tot, que hi ha coses que es van deixant, que encara no he aprés a triplicar-me, ni a duplicar-me... i ja tampoc cal que n’aprengui perquè no tindria sentit, potser seria més interessant aprendre a teletransportar-me...