Avui em sento mig obligada a escriure, ja que des de què estic a casa només ho he fet en moments tristos i crec que aquests no fan justícia a l’estiu que estic passant. Per tant, avui que estic cansada però de bon humor, crec que és el moment perfecte.
i de cançó... Why don't you and I, pels records que em porta i pel dissabte nit!
Si avui tot hagués anat d’una altra manera, hauria vingut. A mi els “sempre” no m’agraden, i menys quan no són veritat. Tots hem de saber valorar el què tenim i no fer ús de frases simples i tòpiques. Ara em sento ridícula.
No estic passant pels millors dies de la meva vida, tinc mil coses al cap, però intento desconnectar o bé no involucrar-te en les meves ratllades i maldecaps.
Potser m’hauria agradat escriure sobre el cap de setmana però ja no ho sento així, se m’han tret les ganes d’explicar res perquè els “sempre” no m’agraden. I sé que no sóc justa (amb mi) fent que l’experiència nova del cap de setmana deixi d’il·lusionar-me, quedant soterrada sota els teus “sempre”, però ara ho sento així.
I no em sap greu el què has fet sinó el què has dit, m’han fet mal les paraules i no els fets. I no estic enfadada amb tu sinó amb mi, perquè em dóna la sensació que dono més importància a la teva felicitat que a la meva i això avui em fa ràbia.
M’està costant una mica tornar-me a adaptar a casa però sembla que ho estic aconseguint. Les males cares i les males formes de la primera setmana han anat desapareixent, cada cop hi estic més còmode. Els primers dies res del què feien m’agradava i crec que fins i tot em queixava per queixar. Crec que m’he anat acostumant i això de per sí ja és bo, i més aquestes últimes setmanes que a casa és tan necessari el bon humor. L’ambient és trist i del tot enrarit.
Sempre es fa difícil veure algú desanimat, i més si l’estimes. Mai és fàcil. Segurament he vist moltes persones properes a mi tristes alguna vegada, però mai qui veig ara. A vegades havia pensat que la meva vida era digne de novel·la o de pel·lícula, però mai havia pensat tan seriament com ara que la realitat pot superar, i amb escreix, la ficció. Segurament si m’ho haguessin explicat no m’ho hagués cregut. I ara toca sentir el típic i tòpic “així és la vida...”, perquè tot i voler canviar la situació no ho podem fer ja que no sempre tot és al nostre abast.
El cap de setmana em va servir per desconnectar, però quan tornes tot està igual o pitjor, ja no recordo si m’ho vaig passar bé o malament, i em torno adonar que la importància és relativa. Ha deixat de ser important allò que em preocupava per importar-me allò que realment és important. I el que dissabte era inseguretat, ara és tristor. El que em sap més greu és que la inseguretat podia ser justificada o no (ara, a qui li importa) però sempre superable, en canvi, aquesta tristor no és superable perquè no és meva sinó d’algú altre. Així que toca esperar, un cop més, per veure què fa el temps de nosaltres i possiblement demà o demà passat tot tornarà a canviar, tan ràpidament com ho fa aquests dies, i ja no tindrà sentit plantejar-se res del què avui em plantejo perquè res tornarà a ser com avui. I així passen tantes coses i en tan poc espai de temps que és impossible assimilar i intentar buscar una solució, perquè un cop en trobes una, aquesta deixa de servir perquè tot torna a canviar i altre cop hi ha novetats esperant per a ser assimilades.
**Me equivocaría otra vez de Fito&Fitipaldis, perquè ha sonat a la ràdio mentre treballava i m’ha fet entristir una mica, se m’ha enganxat i m’he passat el dia cantant-la i just quan he anat a comprar a una botiga, la noia que m’atenia també l’estava cantant. Ho he trobat del tot curiós i m’ha fet molta gràcia. Potser ha estat el primer moment graciós del dia; més tard a casa hem rigut tots amb les històries d’en M. I com s’agraeix!**
**ho vaig escriure ahir (10/07/07), i fa mitja horeta que hi tornen haver novetats. És la història de mai acabar...**
Bufff... Ja fa una setmana que sóc a casa i m’han passat moltes i moltes coses! Però bé, la més important és que avui ha sortit la última nota i SÓC ECONOMISTA!!! Em fa moltíssima il·lusió, però molta!! (m’he fet un autoregal i tot! jeje). I a casa, estan tots la mar de feliços! Diumenge vam fer un dinar amb tota la família per celebrar el sant de ma mare, i em van sorprendre amb un mega pastís de la meva foto de l’orla!! No m’ho esperava gens i va ser una sorpresa super curradaaaa!!!! Jo anava segura que fèiem el dinar per celebrar el sant de la meva mare, i al final l’estrella de la festa vaig ser jo. A més, els meus pares es van currar un àlbum de fotos meves des del naixement fins ara, va ser tot un REGAL!! No el paro de mirar!
Els meus pares estan contentíssims i jo crec que estic més contenta per ells que per mi, ja que realment són ells qui es mereixen aquest títol perquè l’han pagat i perquè gràcies a la seva feina i els seus esforços jo he pogut estudiar, i el més difícil: m’han sabut motivar per a poder/voler estudiar. En el seu moment, la meva mare no va poder estudiar (i el meu pare que podia, no volia! gr! Si ja diuen que el món està mal repartit) per això sé que ara valora més que d’altra gent que jo hagi acabat una carrera. Potser ella no s’ha pogut dedicar a allò que realment hauria volgut perquè eren altres temps i no sempre es podia, però ara ja fa allò que li agrada, potser no és allò amb què va somiar però sí una feina que la motiva, i això tal i com està el món és molt important. No em vull posar nostàlgica, ni sentimentalista, però sent sincera a casa meva s’ho han currat moltíssim des de sempre i tinc sort de tenir uns pares que no em mereixo!!
I des de diumenge que em sap més greu que mai haver estat tan borde la setmana passada, perquè vaig passar uns dies que déu n’hi do! Ho enyorava tot i no volia estar a casa, però sembla que aquesta enyorança va desapareixent i començo a sentir-me més còmode.... Em toca agafar aire i carregar-me de paciència!!
Tema sopar de gala! El lloc on anàvem i la roba que dúiem crec que el van fer molt especial. No sé massa com explicar-ho, només sé que ho vaig passar de conya! Vam beure tot el què vam poder, vam riure molt, vam ballar encara més i em vaig abraçar amb tots els qui no tornaré a coincidir. Potser l’abraçada amb la I. va ser la més toveta de la nit, perquè sé del cert que no ens tornarem a veure i perquè hem compartit una etapa important de les nostres vides que difícilment oblidarem. En canvi, amb la N. i la M. sé que hi puc comptar i que ja no són les amigues de la uni sinó amigues de veritat, segurament tot i la distància trobarem la manera.
I prouuuuu de tonteries!!! Ara toca passar pàgina i disfrutar d’aquest estiu perquè al setembre començo una nova història!
**va ser escrit dimarts 03/07/07**
