"Boig per tu"

La cançó de boig per tu i tots abraçats al voltant d’ella. Crec que serà el que recordarem tots d’aquests cap de setmana. La N. marxa d’erasmus i l’enyorarem. Molt. Dissabte a la nit vam haver d’estar a la barra de les carpes, però ho vam passar molt i molt bé. Vam riure moltissim amb aquests nens de 16 anys que comencen a veure alcohol i et demanen un cubata pensant que és una certa beguda i quan els hi preguntes “de què?”, et responen que “de cubata” XD
Vaig tornar a trobar-me amb la gent de fi d’any, especialment amb l’E. que em tracta super bé, em cuida moltíssim, i em dóna la sensació que vol més que ser amics. Ja sap el que hi ha, però tot i això ell ho intenta. Crec que és dels millors tius que he conegut mai, per això em sap greu donar-li falses esperances, només intento ser la seva amiga i ell intenta ser el meu amic pensant que potser hi haurà més endavant alguna cosa...
Espero recordar la nit del dissabte per molt de temps ja que feia molt que no ho passava tan bé sortint de festa (diria que des de fi d’any). Espero no enyorar gaire a la N. Espero anar-la a veure i espero disfrutar de l’estiu amb ella.

La firma

He firmat ja. Però no estic contenta i no ho entenc. Quan anava cap allà ho he pensat. No em fa il·lusió, però no per la feina sinó… argh! quin liu! A veure, quan et passen coses bones les vols compartir amb aquells qui estimes, i t’agrada parlar-ne i que et facin costat. Des de dimarts noto que tothom al meu voltant està molt content (família i amics) però la persona que més m’importa no ho està, ni tan sols n’hem xerrat, ni tan sols s’ha alegrat que firmes, ni tan sols m’ha trucat per preguntar-me res sobre la firma, ni tan sols recorda que era avui,… Em sap tan de greu, que no sé, que no ho entenc i fa que tota la il·lusió que hauria de sentir s’esvaeixi. Sento que és un moment molt important per mi i ell no és al meu costat i no em puc deixar de sentir trista.

Ara, fa una estona, la meva mare m’ha trucat preguntant-me per què no l’havia trucat just després de firmar. La veritat és que quan he sortit d’allà volia parlar amb algú sobre tot això i dir que estava contenta, però no ho estava perquè qui volia que em truques i amb qui volia parlar, ni es recorda que era avui. Ma mare que és una experta en les meves “veuetes”, m’ha dit que no feia veu de contenta, i que si havia anat malament; li he explicat que no era així, que havia anat bé; i just després ja ha endevinat quin era el motiu de la meva veu i de la meva tristor.

Tothom qui conec esta contentíssim per mi, dient “no has acabat la carrera i ja tens feina pel setembre i tot, molt bé!”; en canvi, qui m’agradaria (i m’importa més) que ho estigues no fa res al respecte...

***A sobre, ahir el barça va perdre amb el liverpool (1-2), però d’això... millor no parlar-ne!***

decepcionada?

Sense ganes d’escriure. Del tot decepcionada. A vegades penso que no entenc res.

Molt bé avui em donen la feina, no he acabat la carrera i ja tinc treball per l’any vinent, perfecte! El que no entenc és perquè tothom s’anima excepte qui més m’importa que s’animi. Avere, que algú m’ho expliqui... Sé que no està passant pel seu millor moment, però una única cosa bona que tenim per celebrar i ho desaprofitem. Home! Doncs no ho entenc..., que vinguin i m’ho expliquin!

Bé, demà serà un altre dia i sé que riure d’això que escric perquè penso que s’animarà i que li semblarà perfecte que ja tingui feina. No em puc creure que fa un mes estiguéssim plantejant marxar a viure junts pel setembre i ara mateix estiguem que no sabem on serem... Si ell ha de marxar jo hi estava disposada, però ara tinc feina aquí... No sé on serem, si ell allà i jo aquí,o bé els dos aquí... No ho sé! Només sé que vull estar amb ell, i que si per qüestions de feina hem de fer un aquí i l’altra allà, doncs s’intentarà o almenys jo ho intentaré. Millor no pensar en situacions que no sabem ni si passaran... crec...

Les talles s'encongeixen?

La mena de depressió que ahir em va agafar anant de botigues avui sembla dissipar-se per la carona de felicitat que porto.
Ahir a la tarda vaig passar pel bershka on feia dies havia vist una samarreta que em va agradar. Vaig buscar la meva talla, i me la vaig emprovar. Però! Com podia ser! Aquella samarreta m’anava super ajustada i és la talla que acostumo a utilitzar sempre. El mateix em va passar amb uns texans, la meva talla s’havia encongit i m’anaven massa ajustats. Això o bé jo m’havia engreixat. M’he pesat i no, no m’he engreixat!! Em fa ràbia que les talles cada cop s’encongeixin, no pot ser això de tenir un dia la 36 i l’altre la 38 i demà que tindré la 40? Em vaig enfadar i vaig marxar a casa sense provar-me res més de cap botiga, em vaig cabrejar. Tot i que en D. i en M. em van animar moltíssim i em van dir que no m’havia engreixat i que deixés enrere les manies, que són les talles que s’encongeixen!!
Però bé, avui és un altre dia i tenia la última entrevista de feina... i total! Que me l’han donat!! No m’ho esperava i he sortit d’allà amb una targeta a la mà, amb el telèfon de contacte i amb el maldecap de decidir si sí o si no.

De sopar!

Ahir vaig sopar amb el meu germà i la L. Mai hagués pensat que soparíem junts els tres, era estrany.. Va ser una mica de coincidència però ho vam passar molt bé. En principi en M. havia quedat per sopar i sortir de festa, però plovia força i al final van decidir cancel·lar els plans. La L porta dies així xafada per temes amorosos, i volia que s’animés i vaig convidar-la a sopar a casa de tranquis, per criticar una mica a tothom i quedar-nos una mica més descansades. Però bé, al final, va ser un sopar d’aquells en què s’intenta solucionar el món des de la mateixa taula. Ens vam allargar fins casi les dues, això és senyal que ens ho estàvem passant bé perquè ningú s’havia mogut de la taula des de que ens hi vam asseure per sopar. Sense adonar-nos es va anar fent tard i estàvem bé allà xerrant, a més, entre en M i jo vam evitar de totes totes que ella penses en el que avui li torna a voltar pel cap. M’agradaria poder ajudar-la o canviar les coses tal com crec que haurien de ser, però això no es pot fer. Quan a l’estiu jo estava ratllada i trista per temes similars, recordo que ella em deia el mateix: “es que l’agafaria i li diria quatre coses i aclariria tot això”, sento que a mi m’agradaria fer ara el mateix amb el seu tema però no ho puc fer...

Constipada...

Estic constipada! No és un refredat de febre sinó bàsicament de mocs, i aquests són els que més odio, perquè vaig amunt i avall amb tot de kleenex. N’he acabat les existències al pis i també a tothom qui conec, demanant-ne. Odio aquesta sensació de no sentir res o sentir-ho fluixet perquè les orelles les tinc ben tapades i odio estar tot el dia gotejant, i encara més, odio que els ulls em plorin per ves a saber quin motiu del cos humà. Total, que estic feta un rebrec ben arrugat. Em fa ràbia aquest terme mig, que no estàs ni començant el constipat ni acabant-lo, estic al mig... Argh!! Quina ràbia!!! No m’agrada no poder olorar i sentir el nas tot tapat i aquesta veu a constipada que faig, que tothom flipa quan em poso a parlar perquè sembla que estigui a punt de posar-me a plorar!!! Argh!!!

Però bé, tot i això, vaig a classe i faig vida normal. I tan normal que sembla ser la meva vida! Avui un cop he acabat classes he volgut anar a saludar els meus companys de feina de l’estiu. Feia molt que no hi anava i sabia que si ho seguia deixant per més endavant, al final acabaria sense veure’ls fins a saber quan... Ara feia mesos que no sabia d’ells, i anava cap a la feina i pensava “jaja, imagina’t que ja no hi és, que l’han tancat o a saber què” i reia, pensant “se te’n va...”, però no! No anava pas tan equivocada! Perquè el que he trobat i el que imaginava ve a ser el mateix. He arribat, he entrat i m’he trobat amb dos nois que no coneixia de res, després he vist l’A., encara sort. M’ha sabut molt greu, perquè em feia gràcia veure’ls i riure una estona explicant-nos què hem fet i què fem, i total,que tots han estat promocionats o cap aquí i cap allà! Total que no només hi ha canvis i passen coses en la meva vida sinó que els altres també déu n’hi do! Ens menys de tres mesos... quina de canvis! M’he quedat amb les ganes de veure’ls. :(

I parlant de canvis... Ahir em van trucar de l’empresa on vaig fer la primera entrevista en anglès i l’examen estrany, i per sorpresa meva, l'he passat!! Doncs res, que em queda una última entrevista, i ja era hora, perquè això s’estava allargant una mica massa, tanta entrevista, tan examen i tanta conya! Hombre! Ja veurem com va aquesta última...

Començo la setmana...

Des de fa un anys, els diumenges a la tarda per mi representen l’inici de la setmana. Sempre acostumo a arribar cap a Barcelona entre cinc i sis de la tarda i aprofito la resta d’aquesta per donar una volta, veure el barça, fer alguna cosa de feina i poc més… Per tant, per mi, el cap de setmana acaba el diumenge al migdia.
Aquest cap de setmana no he fet res massa interessant, però crec que en necessitava un així, de tranquil·litat i de llargues xerrades. Ahir vaig passar el mati amb la meva mare. Ens vam llevar més o menys d’hora per anar a esmorzar juntes, que feia des de les vacances de Nadal que no ho podíem fer, i vam anar a buscar un regal pel meu cosinet petit (era el seu sant): una tortugueta. A la tarda, vaig estar amb la L. que no està gaire animada. La seva situació té trets similars amb el què em va passar a mi al maig passat, i no vull que s’equivoqui. No m’agrada veure-la xafada, vam acabar veient una peli a casa i jo fent comentaris una mica “pallassos” sobre la pel·lícula per intentar animar-la. Fa uns dies que només faig que fer el “pallasso” per animar a persones, no m’agrada veure-les ratllades així. Avui per sort he quedat amb en D. i està molt millor que dijous, sembla que el cap de setmana i les onades i això de desconnectar, funciona prou bé!

**Començo la setmana amb la sensació que aquesta serà millor, molt millor! Que tothom estarà més content, que tots rebrem bones notícies! Tinc ganes d’aquesta setmana! Tinc ganes de noves i bones notícies!**

Espero poder confirmar-ho...

Records...

"Solamente oir tu voz
Ver tu foto en blanco y negro
Recorrer esa ciudad
Yo ya me muero de amor
Ver la vida sin reloj
Y contarte mis secretos
No saber ya si besarte
o esperar que salga solo

Y vivir así, yo quiero vivir así
Y ni siquiera sé si sientes tú lo mismo

Me desperté soñando
Que estaba a tu lado
Y me quedé pensando
Qué tienen esas manos
Sé que no es el momento
Para que pase algo
Quiero volverte a ver
Quiero volverte a ver

Y me siento como un niño
Imaginándome contigo
Como si hubiéramos ganado
Por habernos conocido
Esta sensación extraña
Hoy se adueña de mi cara
Juega con esa sonrisa
Dibujándola a sus anchas"

[...]

Una foto en blanco y negro - El Canto del Loco

*Pels bons records que em porta aquesta cançó, pel setembre del 2003, més concretament el 9 de setembre del 2003. Per què si avui, al lloc cutre on sopàvem ho haguessin volgut fer millor amb la música no haguessin pogut. L'han encertat!

És dijous!

Ja és dijous!
M’agraden els dijous. Per mi signifiquen que ha acabat la setmana, que he de fer la maleta per baixar a casa, que ja és divendres, que arriba el finde, que podré explicar tot el què m’ha passat durant la setmana a la L.... A més, des de fa uns anys, els dijous són nostres. És el dia que ens veiem més estona de la setmana, quasi des de sempre que ja el tenim reservat per anar a sopar i xerrar i estar junts. I avui tinc moltíssimes ganes de veure’l perquè està una mica trist i jo tinc ganes d’animar-lo.

Tot és ben estrany, quan has passat uns mals dies i has estat trista i sembla que ja passa, que et tornes animar... No sé per quin estrany motiu, les persones del teu voltant t’expliquen coses que et fan tornar a posar trista, perquè t’ho expliquen persones a qui estimes i et preocupa tot allò que els preocupa. Feia dies que ja notava la veu de la meva mare diferent, i avui m’ha explicat què passa. Aquest cap de setmana més que cap altre vull estar a casa, vull veure’ls i vull parlar amb ells. Tot i que sé que aquí a Barcelona queda una part de mi que tampoc està gaire animada però sobre això en parlarem avui i sé que ell entén que aquest finde hagi d’estar a casa.

Ju! Tenia ganes de parlar de coses animades, però això és el que avui passa pel meu caparró i no puc evitar escriure-ho... Ha quedat una mica de "mix bo-dolent".

i la memòria?

Argh! Quin vespre!
Sóc una despistada! Últimament m’oblido de tot. A principis de gener ja em vaig adonar que m’oblidava de les coses, i vaig començar anar amunt i avall amb post-it’s, que si l’agenda, que si ara m’ho apunto a la mà per no oblidar-me,… i això va a pitjor! On ha anat la meva memòria? Que se n’ha fet d’ella? Vale, ho reconec, sempre he estat una persona una mica despistada però d’aquell tipus que sempre sabem on és tot, què hem de fer exactament, de recordar noms bé... doncs no, ara ja no, no pot ser! M’oblido de tot i avui ja ha estat la hòstia! Com puc haver perdut aquell paper!!?? Doncs bé, és fàcil d’entendre, a veure, pensa-hi: em van trucar, vaig buscar un foli per escriure les dades, vaig agafar el diari ADN de divendres, ho vaig anotar, el vaig deixar sobre la taula del menjador, fins aqui tot bé... el que no entenc és per quin estrany motiu ho vaig llençar a les escombraries!!! Vale, sí, era un diari passat però no de feia tant, no havia fet ni el sudoku... Ara fins i tot fa gràcia, resulta còmic, però quan me n’he adonat m’he enfadat únicament amb mi per ser tannn despistada i per no fixar-me i per oblidar-me... Si és que...



[**Avui l’he tornat a veure i m’ha agafat l’angoixa aquella i els nervis i no m’agrada aquesta sensació...]

Va d'entrevistes...

Avui he fet una segona entrevista, ha estat estrany ja que no era ben bé una entrevista sinó més aviat un examen. La veritat és que dubto passar-lo però només que em truquessin el divendres dient-me que vaig passar la primera entrevista d’anglès ja em va fer il·lusió. El tema “idiomes” sempre m’ha ratllat, quan anava al col·legi era qui en sabia més, al institut també, i arribo a la uni i m’adono que em faltava moltíssim per aprendre. Em vaig començar a obsessionar i cada any he fet classes per millorar-lo però noto que em falta fluïdesa a l’hora de parlar-lo, estic com estancada i clar, això únicament es millora marxant a l’estranger. Total, que no pensava passar la fase de l’entrevista i l’examen d’anglès i passar-ho em va fer molta il·lusió, ja que per mi això significa que realment no sóc tant dolenta xerrant en anglès! Tot i això, dubto que em tornin a trucar, l’examen d’avui l’he trobat dificilet però bueno... ara ja esta, tampoc cal donar-hi gaires voltes més!

Per celebrar-ho hem anat a dinar fora amb en M., i què hem celebrat? Doncs res en concret, que he fet una altra entrevista “rara” i que no teníem ganes de cuinar i quedar-nos al pis. Per acabar bé la tarda he decidit fer campana de classe; a canvi, però, prometo fer una mica de feina atrassada de tots aquests dies. Això si, primer he vist el cor que no el segueixo però és important veure’l de tant en tant i així aprofitar per estar una estona estirada al sofà.

Snow!

Ahir vaig anar a fer snow, avui estic plena de morats i tinc unes “agulletes”… buf! Tot i les caigudes (que no van ser poques) i el mal, doncs ha valgut la pena. Fa un any, volia intentar-ho però em feia com “cosa” perquè jo mai havia anat a esquiar, ni tan sols recordava la última vegada què havia vist tanta neu junta, així que ho anava allargant i anava donant llargues a qui m’ho demanava. Aquest any, però, em venia de gust, realment ho volia provar i ho volia provar amb ell, no volia que ningú més me n’ensenyés, ni volia anar-hi amb cap altre persona, només amb ell. M’agrada quan m’explica com ho he de fer i a més, sento, que m’ho explica de tal manera perquè em faci el menys mal possible (però amb l’snow, el mal és inevitable). Em fa sentir més segura.

Total, ahir vam anar a fer snow i va ser molt divertit, vaig riure moltíssim. A més, quan vaig aconseguir fer una baixada sencera vaig ser la persona més feliç del món, i em vaig girar, el vaig veure i vaig saber que ell també n’estava de content. Han valgut la pena totes les caigudes d'ahir i totes les "agulletes" d’avui!

Per fi!

Per on començar? Buf! Aquests dies em passen moltes cosetes, i a més, per fi, s’ha acabat el meu “gafe” (aparegut divendres 26 a la nit). Doncs bé, “a modu” de llista:

Punt 1: Moltes entrevistes de feina i proves psicotècniques. N’estic fent de tot tipus i d' estranyes, estranyes, eh? No sé si prosperaran o bé seran "simples il·lusions òptiques de fàcil desaparició", però bé, jo hi vaig i si va bé, doncs perfecte, i si no “a otra cosa mariposa”, total, tampoc estic buscant feina urgent, ni tan sols he acabat la carrera! Tampoc sé si m’interessen aquests llocs, però no hi perdo res en anar-hi, perquè tampoc tinc clar què vull fer l’any vinent.

Punt 2: en M. ho ha aprovat tot! Tot i que la noticia hagi quedat eclipsada per totes les coses dolentes que han passat aquesta setmana, estem tots molt contents!

Punt 3: demà faré snow (o ho intentaré)! Per un costat en tinc ganes però per l’altre, sé que menjaré tanta neu, que em fa com cosa. Ho faig per ell, perquè sé que li fa molta il·lusió. No sé si m’agradarà però per provar-ho no hi perdo res. Ara, fins i tot, em fa gracia a mi! Només espero tornar amb totes les dents i sense crosses...

Punt 4: Les meves paranoies sobre certes persones encara no han desaparegut però després d’una xerrada amb la M. la situació en comptes de ser negra (i agobiant) comença a tenir matisos i a ser més pàl·lida... Esperem que segueixi millorant i no s’estanqui en aquest matís “de negre-blanc tirant a gris”, jeje.

Buf! Pensava que la llista seria més llarga, em donava la sensació que entre ahir i avui m’havien passat moltes coses bones, potser no me n’han passat tantes i simplement avui estic de més bon humor i ho veig tot de manera més positiva.