No sé...
Aquest cap de setmana no m’ha passat massa res per explicar, més aviat ratllades i paranoies que tinc. Sobretot un tema, que no puc, que no sé.
Hi ha una persona que em fa sentir malament, molt malament. No m’agrada la situació en què estem però si hem arribat a estar així ha estat perquè ella ha insistit en estar-hi. Sempre posant-li bona cara, sempre aguantant, fins que arriba un moment en què no pots més i tu també saps i pots posar mala cara. Hem arribat a un punt en què ja no sé què he de fer: no sé si l’he de veure, no sé si hi he de parlar, no sé ni com mirar-la. Aquesta situació em supera, és més forta que jo, masses vegades he tornat ratllada i plorant perquè em fa sentir malament. En M. ja m’ha tingut que consolar masses vegades.
Sempre igual... la situació es repeteix i repeteix... Un dia em tracta malament, em fa sentir petita i indesitjada (des de fa un temps també desagraïda), aguanto les llàgrimes com puc quan estic allí, i més perquè hi ha una persona a qui estimo al mig. Marxo i de camí no puc parar de plorar, arribo i en M. m’abraça i em diu que no hi he de tornar si així ho vull, repeteixo que no la tornaré a veure, no ho vull, no no i no... Estic unes setmanes sense veure-la, sense voler-ne parlar, i després m’acaba sabent greu... hi torno i estem dos dies bé, després tot torna a començar... i altre cop en M. em torna a consolar. Aquest cop, sembla que ja no, que ja no puc més, que ja no vull més. Em sembla que mai he conegut ningú que em faci sentir així de malament com ho fa ella... i només aguanto tot això per ell... Perquè sé que qui pitjor esta en tot això és ell... i no sé què he de fer, no sé, no sé...
Hi ha una persona que em fa sentir malament, molt malament. No m’agrada la situació en què estem però si hem arribat a estar així ha estat perquè ella ha insistit en estar-hi. Sempre posant-li bona cara, sempre aguantant, fins que arriba un moment en què no pots més i tu també saps i pots posar mala cara. Hem arribat a un punt en què ja no sé què he de fer: no sé si l’he de veure, no sé si hi he de parlar, no sé ni com mirar-la. Aquesta situació em supera, és més forta que jo, masses vegades he tornat ratllada i plorant perquè em fa sentir malament. En M. ja m’ha tingut que consolar masses vegades.
Sempre igual... la situació es repeteix i repeteix... Un dia em tracta malament, em fa sentir petita i indesitjada (des de fa un temps també desagraïda), aguanto les llàgrimes com puc quan estic allí, i més perquè hi ha una persona a qui estimo al mig. Marxo i de camí no puc parar de plorar, arribo i en M. m’abraça i em diu que no hi he de tornar si així ho vull, repeteixo que no la tornaré a veure, no ho vull, no no i no... Estic unes setmanes sense veure-la, sense voler-ne parlar, i després m’acaba sabent greu... hi torno i estem dos dies bé, després tot torna a començar... i altre cop en M. em torna a consolar. Aquest cop, sembla que ja no, que ja no puc més, que ja no vull més. Em sembla que mai he conegut ningú que em faci sentir així de malament com ho fa ella... i només aguanto tot això per ell... Perquè sé que qui pitjor esta en tot això és ell... i no sé què he de fer, no sé, no sé...
1 comentari:
Mira.. si et fa sentir malament, potser no val la pena( i si, sé que dir consells i parlar és el més fàcil...)
Publica un comentari a l'entrada