Acaba l'agost...

A diferencia d’altres anys, tinc ganes que acabi aquest agost. Segurament aquest estiu no ha estat el què m’esperava. Moltes vegades allò que s’espera i es planeja amb més ganes no surt com un voldria, però tampoc em vull/puc queixar.

El mes de juliol vaig fer moltes coses, vaig estar amb molta gent i vaig disfrutar de l’estiu. Pensava que l’agost seria de l’estil però no ha pogut ser. La mateixa nit que vaig tornar del viatge per Croàcia em van donar males notícies i els dies han anat passant sense massa res especial, omplint-se de males notícies, disgustos i ratllades.

Així que l’agost d’aquest any em deixa: un germà xafat, preocupat i angoixat, un pare decepcionat amb la seva família, una mare estressada que fa més hores que un rellotge i un noviu desmotivat amb la seva feina. Per força, han de venir temps millors.

Avui acaba l’agost i tinc ganes de llevar-me demà i pensar que és setembre i que ens esperen bones notícies. L’altre dia la N. em va dir que després de les males èpoques per força n’han de venir de bones, i així espero que sigui.



Recordant temps millors... Gaztelu Plaza de Dikers.

Sense il·lusions

Avui és l’aniversari d’en M. i està sent igual de trist que el meu. Aquest matí hem rebut una trucada de l’asseguradora per recordar-nos el desastre de la setmana passada. Avui que en M. m’havia explicat que li semblava que havia pogut dormir tota la nit de “tirón”. Ell encara no pot/vol passar per aquell carrer, tampoc vol anar cap a la zona del sopar i ja em va costar prou que surtis a sopar amb mi i la L. dissabte passat, també em va costar la meva estona que ahir al matí baixes amb mi al poble. Com si tot això no fos suficient, ara tornen a remoure tot el que ja ha estat remogut i demanen explicacions on no cal demanar-les.

Avui a casa només es respira desil·lusió, com fa més d’una setmana. I quan sembla que et lleves i recuperes una mica aquelles ganes de tot o de res, però les ganes; hi ha algú que sembla que esperi per ensorrar-te-les.

Sé que tot això passarà, només fa falta una mica de temps perquè les il·lusions i les ganes tornin a aparèixer i puguem continuar com fins fa poc. Però ara toca esperar que passin uns dies perquè tot es posi al seu lloc, aquell d’on no s’hauria d’haver mogut res.

Per uns dies m’agradaria ser una mica Amelie...

Desconnectar?

Penso en desconnectar i em foto a riure. Perquè en situacions com aquesta no es pot fer. Perquè em sembla que no he estat més de dos minuts sense donar-hi voltes. I perquè a tots ens costa dormir.

Hauria de parlar de les vacances i de Croàcia, d’on vaig tornar fa just una setmana, però no em surt. Potser hauria de dir que avui faig 22 anys i fer cara de felicitat, però tampoc puc.

Perquè des de dimarts al migdia que només sóc capaç de pensar en una sola cosa, perquè la resta de problemes han desaparegut, perquè és ara quan estic davant d’un problema de debò i la resta em semblen tonteries, i és ara quan desconnectar és impossible per molts de regals que em facin o abraçades em donin.

Perquè necessito plorar i no ho puc fer, no per mi sinó per ell. Perquè l’abraço amb força i penso que no es mereix res d’això i que aviat passarà (i ho desitjo com mai he desitjat res).