No puc...

No m’agrada gens aquesta sensació. Abans de l’estiu, vaig perdre una persona especial, pensant que la relació era impossible de reprendre, perquè fins i tot creia que li feia gràcia algú altre. Volia tornar-hi, tot i que a vegades hi dubtava moltíssim i creia que no, i em deia “millor no”. Segurament vaig insistir, ens vam anar veient i tot va tornar a començar. Començar ha estat molt macu, viatget cap aquí, viatget cap allà, ara fem això,... Un dia, la L. em va dir: “esteu amb l’eufòria del principi!” I jo li vaig dir: “no sé si és com el principi o millor que el principi, simplement tenim ganes d’estar junts i disfrutem plegats” (o algo així, penso..).

Ara, però, aquests dies, no sé per quin estrany motiu tot em va malament, jeje. Ha aparegut algú que a mi a l’estiu em feia mal, sí sí, pot semblar fatalista, i sé que no és així ni hauria de ser així, però no puc. No puc perquè crec que ens farà allunyar, ens farà distanciar i tot es trencarà. No és por de banyes, ni simple gelosia, crec, sinó més aviat por a perdre’l, perquè ara estem bé i m’agrada estar amb ell. I ella... gr!

Tot i això, sé que si una cosa ha de durar, durarà i si no ha de ser així no ho serà... però no puc evitar aquestes paranoies que m’agafen, tot i voler-ho amb les meves forces, no puc, i m’espanta ser així, no m’agrada ser així, però no puc...

i sé que tot això deu sonar d'una incoherència impressionant perquè ho he escrit de cop i sense pensar, però és això el que sento ara mateix... (o més o menys el que sento, jeje).

Quin dia!!

Hi ha a vegades que el dia comença malament, i no et ve de gust fer res... si poguessis donaries mitja volteta al llit i ale! A seguir dormir! Però no pot ser... jo avui he tingut que llevar-me, anar a la universitat, la rutina habitual però a més amb mal dia... Semblava que tot s’animaria cap a les set de la tarda, doncs havia quedat, i en tenia ganes, però potser hauria estat millor no quedar. Perquè sí, un dia que comença malament pot seguir anant malament. Que si un mail cap aquí, mail cap allà... jo avui no volia sentir res d’això, no em mereixia res d’això, però és que el pitjor estava per venir! Si, si, perquè encara pot anar tot pitjor... sense electricitat al pis (i els corresponents maldecaps)! Vinga va! Només faltava això... Total, que si ho sé, aquest mati dono mitja volta al llit i em torno a dormir!

Avui ja és demà d'ahir i m'acabo de llevar i em desitjo de tot cor un millor dia. Aniré a classe i tornaré, no tinc ganes de veure ningú extra-oficial.

No sé...

Aquest cap de setmana no m’ha passat massa res per explicar, més aviat ratllades i paranoies que tinc. Sobretot un tema, que no puc, que no sé.
Hi ha una persona que em fa sentir malament, molt malament. No m’agrada la situació en què estem però si hem arribat a estar així ha estat perquè ella ha insistit en estar-hi. Sempre posant-li bona cara, sempre aguantant, fins que arriba un moment en què no pots més i tu també saps i pots posar mala cara. Hem arribat a un punt en què ja no sé què he de fer: no sé si l’he de veure, no sé si hi he de parlar, no sé ni com mirar-la. Aquesta situació em supera, és més forta que jo, masses vegades he tornat ratllada i plorant perquè em fa sentir malament. En M. ja m’ha tingut que consolar masses vegades.

Sempre igual... la situació es repeteix i repeteix... Un dia em tracta malament, em fa sentir petita i indesitjada (des de fa un temps també desagraïda), aguanto les llàgrimes com puc quan estic allí, i més perquè hi ha una persona a qui estimo al mig. Marxo i de camí no puc parar de plorar, arribo i en M. m’abraça i em diu que no hi he de tornar si així ho vull, repeteixo que no la tornaré a veure, no ho vull, no no i no... Estic unes setmanes sense veure-la, sense voler-ne parlar, i després m’acaba sabent greu... hi torno i estem dos dies bé, després tot torna a començar... i altre cop en M. em torna a consolar. Aquest cop, sembla que ja no, que ja no puc més, que ja no vull més. Em sembla que mai he conegut ningú que em faci sentir així de malament com ho fa ella... i només aguanto tot això per ell... Perquè sé que qui pitjor esta en tot això és ell... i no sé què he de fer, no sé, no sé...

Avui, sí: ha estat un bon dia!

Per fi! Tot ha anat bé, així ho esperava... però a vegades em venia el cap el “i si..”, odiós “i si..”. Després dels nervis d’aquests últims dies, m’han donat una bona noticia. Crec que avui dormiré tranquil·la (i no només jo).

Aquests últims mesos no han estat pas dolents, hi he intentat pensar el menys possible i sempre fer-ho de manera optimista o almenys això mostrava cara els altres. No hi he volgut donar voltes, no hi he volgut pensar massa, però crec que inconscientment hi havia una part de mi que hi pensava. Davant dels altres no he plorat per aquest motiu, els veia preocupats i capficats i no era bo demostrar que jo també n'estava de nerviosa. Hi havia dies que només tenia ganes de plorar però no per això en concret sinó pels nervis acumulats, per tot plegat, perquè un simple problema el veia una muntanya. M’han fet molt de costat. Avui, vaig a dormir ben tranquil·la. Bona nit!

Només uns mesos...

Ahir em va costar una mica adormir-me. Vaig estar donant voltes i voltes a que ja he acabat, o quasi. Encara no m’ho crec gaire, vull dir, jo sabia que una llicenciatura són quatre anys d’estudi, però no sabia que aquests passaven tan ràpid… Sí, vale, ja sé que el temps passa volant i que la vida són dos dies i totes aquestes històries. Però, buf!, han passat quatre anys sense adonar-me’n!! Encara recordo el primer dia i les persones que vaig conèixer i el que vaig fer aquella mateixa tarda, encara més! Recordo exactament la conversa del dia anterior amb una amiga pensant què posar-me el meu primer dia de universitat (vaya tela!! Hi ha coses que no canvien mai...). Ara, tot i que encara em queden uns mesos, veig que s’acaba... i m’agafa la nostàlgia quan penso que deixaré de veure moltíssima gent, perquè sí, tots diem allò de “ens veurem cada dues setmanes o bé tres” però la veritat, sabem que no serà així o només ho serà al principi.

I l’any vinent, on seré? Aquests anys a Barcelona m’han fet créixer, m’han passat un munt de coses, però sempre he sabut (més o menys) què faria l’any següent però ara...: No en tinc ni idea! Ni sé on viure, ni què faré; i la veritat, tampoc em plantejo saber-ho... a gaudir dels últims mesos i sobretot, no pensar-hi, perquè per moltes voltes que hi doni, res serà com hagi planejat!