13.01.08

Fa uns dies que només discutim. Sé que ell està nerviós però també és injust que totes les bronques les rebi jo. No sé què faig malament, ni què dic, ni res... perquè ha arribat un punt en què no entenc res del què em diu, de com m’ho diu, ni del què no em diu. Em sento totalment abandonada. I em sap greu escriure això perquè és reconèixer el que sento quan una part de mi no ho vol reconèixer... Sé que aquesta setmana ha estat espantosa, però ja no sé si el que em dol més ha estat l’estrés i la pressió o bé la falta d’interès per part seva del què em passava. No n’he parlat, no amb ell. I Potser estic equivocada, o almenys m’agradaria estar-hi, però sento que per ara ell no en vol saber res de tot això, mantenint-se al marge. Sense pensar-hi, sense saber-ne.

Últimament, tinc la sensació de ser una obligació per ell. És com si em tingues anotada a la llista i hagués de complir, i em sap greu. Perquè per mi ell no és això, i si realment sóc un obligació... anem malament.

Si intento explicar el què sento, em trobo amb retrets i males cares. Prenent-se les meves paraules com una cosa personal, no alguna cosa per pensar. No intento imposar les meves idees, ni les meves paraules, no. Només explico el què sento...

Em fa ràbia reconèixer que aquests dies estant sent penosos. Em fa ràbia pensar que quan ell marxi em quedaré recordant tot això...

I ara penjo això sense saber massa el sentit...

12.01.08

Ahir vaig arribar a les 11 i quart de la feina totalment esgotada. No només portava acumulat tot el cansament de la setmana sinó també les ganes de parlar, explicar-ho tot, desfogar-me… Sé que era una ratllada però és el que tenia dins i no ho havia pogut treure en tots els dies. Únicament dijous nit, tornant a casa, se’m negaven els ulls de la ràbia continguda, de la impotència que sentia, de no poder-ne parlar amb qui m’agradaria.

Ahir sortint de la feina vaig agafar un taxi, tot i saber que no portava ni un "duru" a sobre, però no tenia ganes d’anar a buscar el metro, ni el bus, ni res. Volia arribar a casa. Vaig trucar al meu germà que estava al pis perquè quan arribes amb el taxi em baixes "peles". De camí a casa, vaig trucar a ma mare i em va sortir tot. Segurament el taxista deuria flipar, però m’era igual perquè jo portava una setmana horrible i només tenia ganes de parlar-ne amb algú perquè em tranquil·litzés. Arribant a casa, en M. m’esperava on havíem quedat i sé que em va agafar el portàtil mentre jo agafava el "bolsu" i vam tornar junts al pis mentre li explicava tot el meu dia i em tornava a sortir el somiqueig... En arribar al pis, em vaig posar el pijama mentre en M. em preparava alguna coseta per menjar i després cap a dormir. Sabent que necessitava dormir moltíssimes hores, totes aquelles que aquesta setmana m’havien mancat degut a l’estrès i als nervis.

Avui m’he llevat a les 13:30 i he convidat en M. (que portava des de les 10 del mati estudiant) a dinar al xinu de sempre. He dormit del “tirón” tota la nit i si no m’hagués cridat en M. potser encara seguiria :). I avui no penso fer res, perquè no en tinc ganes, vull fer el gos perquè ho necessito. Només el fet de pintar-me les ungles, ha fet que m’adonés que des de setembre que no ho feia perquè mai trobava l’estona per dedicar-me...

I avui ja no estic trista, o almenys ja no estic trista per la feina. Potser hi ha d’altres coses que em preocupen, però són totes aquelles que no puc canviar així que no hi penso ni dedica’ls-hi cap minut.

02.01.08

Ara que començo a escriure, sento que em fa vergonya tenir el bloc tan abandonat. No és la meva intenció, però la feina i el que no és feina fa que se'm faci difícil trobar una estona per escriure-hi. A més, això de passar-me el dia davant de l'ordinador fa que quan arribo a casa les ganes de posar-me davant la pantalla siguin nul·les, em fa ràbia però és el que hi ha.

Ahir pensava que aviat faria un any que tinc el bloc, i vaig començar amb moltes ganes d'escriure i explicar tot el que em passava pel cap... però últimament la mandra pot amb mi i res, que això esta quasi abandonat (per no dir, totalment abandonat). Potser més endavant, quan tingui més temps i més ganes tornaré a escriure però fins aleshores, les entrades seran comptades.

No és per falta de coses a escriure, sinó per temps. La meva vida des del setembre ha canviat molt per no dir totalment i a l'hora d'establir preferències, el bloc queda en... buf! no sé quina posició... segurament la última. A més, segurament ja no escric amb la llibertat que ho feia abans, em cohibeixo i no m’atreveixo; i això fa que aquest espai perdi part del sentit que tenia en el seu inici.

Volia fer balanç del 2007 però ja no en tinc ganes. Crec que el resum és que potser no ha estat el millor any però tampoc ha estat el pitjor, per tant, crec que el millor serà deixar enrere tot "lo dolent" i mirar el 2008 amb tot allò positiu que m'ha deixat el 2007.