13 de gener 2008

12.01.08

Ahir vaig arribar a les 11 i quart de la feina totalment esgotada. No només portava acumulat tot el cansament de la setmana sinó també les ganes de parlar, explicar-ho tot, desfogar-me… Sé que era una ratllada però és el que tenia dins i no ho havia pogut treure en tots els dies. Únicament dijous nit, tornant a casa, se’m negaven els ulls de la ràbia continguda, de la impotència que sentia, de no poder-ne parlar amb qui m’agradaria.

Ahir sortint de la feina vaig agafar un taxi, tot i saber que no portava ni un "duru" a sobre, però no tenia ganes d’anar a buscar el metro, ni el bus, ni res. Volia arribar a casa. Vaig trucar al meu germà que estava al pis perquè quan arribes amb el taxi em baixes "peles". De camí a casa, vaig trucar a ma mare i em va sortir tot. Segurament el taxista deuria flipar, però m’era igual perquè jo portava una setmana horrible i només tenia ganes de parlar-ne amb algú perquè em tranquil·litzés. Arribant a casa, en M. m’esperava on havíem quedat i sé que em va agafar el portàtil mentre jo agafava el "bolsu" i vam tornar junts al pis mentre li explicava tot el meu dia i em tornava a sortir el somiqueig... En arribar al pis, em vaig posar el pijama mentre en M. em preparava alguna coseta per menjar i després cap a dormir. Sabent que necessitava dormir moltíssimes hores, totes aquelles que aquesta setmana m’havien mancat degut a l’estrès i als nervis.

Avui m’he llevat a les 13:30 i he convidat en M. (que portava des de les 10 del mati estudiant) a dinar al xinu de sempre. He dormit del “tirón” tota la nit i si no m’hagués cridat en M. potser encara seguiria :). I avui no penso fer res, perquè no en tinc ganes, vull fer el gos perquè ho necessito. Només el fet de pintar-me les ungles, ha fet que m’adonés que des de setembre que no ho feia perquè mai trobava l’estona per dedicar-me...

I avui ja no estic trista, o almenys ja no estic trista per la feina. Potser hi ha d’altres coses que em preocupen, però són totes aquelles que no puc canviar així que no hi penso ni dedica’ls-hi cap minut.

1 comentari:

Inia ha dit...

Guapa...
t'entenc tant... hi ha moments que arribo a casa tant feta pols que l'únic que puc fer és plorar. Despres quedo tant desfogada que faig una dormida com mai. A vegades és necessari desfogar-se