13.01.08

Fa uns dies que només discutim. Sé que ell està nerviós però també és injust que totes les bronques les rebi jo. No sé què faig malament, ni què dic, ni res... perquè ha arribat un punt en què no entenc res del què em diu, de com m’ho diu, ni del què no em diu. Em sento totalment abandonada. I em sap greu escriure això perquè és reconèixer el que sento quan una part de mi no ho vol reconèixer... Sé que aquesta setmana ha estat espantosa, però ja no sé si el que em dol més ha estat l’estrés i la pressió o bé la falta d’interès per part seva del què em passava. No n’he parlat, no amb ell. I Potser estic equivocada, o almenys m’agradaria estar-hi, però sento que per ara ell no en vol saber res de tot això, mantenint-se al marge. Sense pensar-hi, sense saber-ne.

Últimament, tinc la sensació de ser una obligació per ell. És com si em tingues anotada a la llista i hagués de complir, i em sap greu. Perquè per mi ell no és això, i si realment sóc un obligació... anem malament.

Si intento explicar el què sento, em trobo amb retrets i males cares. Prenent-se les meves paraules com una cosa personal, no alguna cosa per pensar. No intento imposar les meves idees, ni les meves paraules, no. Només explico el què sento...

Em fa ràbia reconèixer que aquests dies estant sent penosos. Em fa ràbia pensar que quan ell marxi em quedaré recordant tot això...

I ara penjo això sense saber massa el sentit...