“Tornem a Casa”

Ara mateix que em llicenciï al juny depèn d’un bon home (o mal home?). Avui he fet l’últim examen de la carrera i quina ràbia! Tot anava bé però m’he encallat a l’últim problema, que era el de 35 punts! Podent anar tot bé, vaig i la liu i ara a patir, gr!! Però! he de pensar en positiu perquè encara tinc uns 65 punts que poden estar bé… Així que espero que el dia 2 de juliol pugui seguir dient que aquest professor és un bon home, i que el mateix dia pugui dir que sóc economista! Si el dia 2 de juliol he de venir cap a Barcelona serà mala senyal perquè significarà que em toca revisió! :S


I un cop resumit el meu últim examen, doncs dir que

TORNO CAP A CASA!!!

Amb moltes ganes però també amb molta por.

Com ja vaig dir sé que aquest estiu serà especial i no tinc cap dubte que serà millor que el de l’any passat perquè tinc (tenim) moltes coses per fer.

Ara, però, he de tornar cap a casa. I tornar a casa m’implica deixar una mica abandonat tot això del bloc. No ho sé segur, però és possible. A casa no tinc connexió d’internet perquè durant l’any ningú l’utilitza, així que puc connectar estones comptades. No deixaré d’escriure tot el què em passa perquè mai ho he fet; la diferència és que abans ho feia en llibretetes i des del gener reuneixo els meus pensaments en aquest bloc. Quan pugui escriuré però potser no serà tan sovint, ni tampoc podré visitar-vos com ho feia fins ara. Segurament de tant en tant podré connectar i enganxar tot allò que hagi anat escrivint perquè no vull deixar abandonat aquest raconet de la xarxa que explica la meva vida.

Bé, és una mica tonteria aquest post i m’agradaria pensar que podré passar per aquí sovint i llegir-vos també sovint, però no ho sé segur... Així que és millor avisar, per si un cas.

Aquest dissabte tinc el sopar de gala (i de llagrimeta) de la universitat per acomiadar-nos tots i plorar tots junts i emborratxar-nos per última vegada també tots junts. Fa temps vaig dir que escriuria un post sobre el sopar i ho faré. Compliré segur! ;)


**la fotografia és de l’octubre passat pujant al Matagalls. Tot i trobar-me molt malament, tinc molt bon record d’aquell dia, crec que va ajudar a començar de nou. Avui no vaig cap a la muntanya, més aviat vaig cap a la platja (per ser concrets, cap a la Costa Brava!! :D), però no tenia cap fotografia (que pogués posar) de les caletes del meu poble**

***i avui de cançó “La meva terra és el mar” dels Lax’n’Busto, perquè necessito anar a casa i perquè m’agrada viure prop del mar (i crec que em costaria moltíssim viure a un poble que no en tingues) i perquè em penso posar moreníssimaaa aquest estiu. I no podria faltar “Tornar a Casa” d’Obrint Pas perquè m’encanta escoltar aquesta cançó els divendres al tren quan vaig cap a casa (i perquè aquest estiu penso anar de concerts!)***

Parlant de drets...

Ahir vaig fer l’examen de dret del treball, una assignatura de lliure elecció que em van recomanar escollir per ser relativament fàcil i interessant. Pensava que m’agobiaria anant a classes de dret però bé, era prou “aplicable” i qui ens donava l’assignatura la va fer realment interessant. Tot i això, ningú et treu que per l’examen hagis d’estudiar un bon totxo d’apunts, i jo no en sé gaire d’això. O potser abans sí que en sabia i ho he anat perdent. Però això ara mateix ja no és important perquè l’examen crec que està aprovat (o això espero).

Aquests dies m’he plantejat que en comptes d’haver estudiat dret del treball hauria d’haver triat una branca del dret més aplicable a la meva situació actual, aquella que m’ajudi a interpretar els drets que tinc com a “llogatera” d’un pis a Barcelona. Perquè tenim un imbècil per propietari, el típic imbècil que ho sap tot, i no l’aguanto. A mi la seva prepotència em fot de mala hòstia, i potser sí que és la persona més llesta mundialment parlant però si és tan llesta per què coi és tan descaradament rata!!!! I em fa fàstic cada vegada que obro el correu i em trobo amb un mail seu perquè abans d’obrir-lo ja sé que hi posarà i ja sé com em tractarà. I em fa fàstic quan sona el telèfon i apareix el seu nom a la pantalla. Perquè a la vida et trobes moltes persones (com diu ma mare) i ara mateix crec que ell és la persona més fastigosa que conec (i sí! Em fa més fàstic que l’acebes!). O almenys és la única persona que m’angoixa i em fot dels nervis i em treu hores de son. I no ho hauria d’aconseguir perquè ens hem de preocupar per tot allò que és important i ell a la meva vida hauria de ser una simple *****, i pararé perquè sinó sortiria tot un post mal sonant. Perquè sóc molt fina però quan m’hi poso podria dir tot això i més!

Simplement em fa ràbia que existeixen persones com ell, es quedaran sols. Ah no! No es quedarà sol, es quedarà amb la seva dona que és de la mateixa espècie que ell.


I no vull deixar el post així, perquè pot ser que ell em posi nerviosa i de mal humor però no ho vull estar perquè persones com ell no es mereixen res, ni tan sols els meus nervis a la panxa. Per això, ahir vaig anar a gastar! I ara tinc una samarreta per dormir de la mafalda molt mona! I després vaig descansar tota la tarda buscant cosetes per les vacances i a la nit vam anar a sopar amb en D. perquè ahir era dijous i els dos en teníem ganes! I com vaig dir ahir nit mentre sopàvem, sé que aquest estiu serà molt especial fins i tot potser millor que l’estiu dels meus 18 anys, l’estiu del 2003! :)

**i m'he quedat a gust i ara ja puc seguir estudiant pel meu últim examen de la carrera! ale!**

A casa?

Em fa certa cosa pensar que la setmana vinent ja estaré a casa. L’any passat vaig passar l’estiu al pis de Barcelona i baixava a casa únicament els caps de setmana, així que ara em trobo que des del setembre del 2005 el màxim de temps seguit que he estat a casa meva han estat 15 o 20 dies. I ara em ve la por. Estic acostumada a fer la meva i a vegades passant-hi 15 dies ja em canso, i ara em tocarà passar-hi 2 mesos d’estiu i a sobre sense feina (que la intenció és descansar i agafar forces). Amb els meus pares tinc molt bona relació, sempre he pensat que tinc molta sort de tenir-los però les últimes èpoques que he viscut a casa gaire temps m’he acabat cansant i enfadant-me i contestant malament. Una cosa és anar-hi només per caps de setmana o per alguna setmana, l’altra és tornar a viure amb ells.

Ara tot d’una se’m barreja una sensació ben estranya. Per un costat, tinc moltíssimes ganes de tornar a casa però per l’altre penso en quant de temps hi seré i m’agafa por. No m’agrada Barcelona com a ciutat per viure-hi però m’agrada viure al pis de Barcelona perquè això per mi implica llibertat, fer les coses quan vull i quan puc i no haver de pensar massa en com està l’habitació o en si m’he passat el matí descansant o en si no tinc res a la nevera i no sé què sopar... Pot semblar un tonteria, però de debò que em fa molta por pensar en aquests mesos que viuré a casa, i m’agradaria pensar que hi estaré de conya però sé que enyoraré tot el que tinc al pis: llibertat i intimitat. Tampoc és que els meus pares em prohibeixin fer res ni molt menys, és a dir, tinc llibertat de fer el què vulgui a casa però és una llibertat diferent a la què puc tenir vivint aquí al pis. Potser no m’explico gaire, és difícil...


**i ara he de seguir estudiant dret del treball perquè encara em queda bufffff i més... i no sé per què coi vai escollir aquesta assignatura si faig Economia! Però és que sóc tan llesta a l’hora de prendre decisions que ara em trobo amb aquest “totxo” mirant-me i l’examen demà a primera hora!!! Grrr!!!!**

Aquests dies!

Ahmmm... d’ahir nit millor no parlar-ne. Si un cas parlaré d’ahir a la tarda i d'avui, perquè qui recorda la nit d’ahir? No cal pensar en què vaig fer i què vaig deixar de fer. Potser un altre dia....

Doncs bé, avui he fet el primer examen i crec que bé! Així que ja ho començo a veure tot una mica més a prop i ja només penso en què d’aquí a una setmana a aquesta mateixa hora estaré a casaaaa!! Buf!!! Quines ganes d’acabar això dels exàmens!!

Ahir a la tarda em van venir a fer una visita els meus pares. Des de primer que ja hi ha el costum que quan em quedo a Bcn per estudiar almenys vinguin un cop a visitar-me i a omplir-me la nevera! I ahir no va ser menys, semblava que havien passat els reis: tuppers, un fuet que està boníssim, unes galetones de xocolata que no trobo aquí a Barcelona,... Ara dóna gust obrir la nevera i mirar! :D Tinc moltíssima sort de tenir els pares que tinc! I no em puc queixar perquè mai m’ha faltat de res. Per això em sap greu a vegades quan m’enfado i responc malament o amb males cares perquè no se les mereixen. Els hi fa moltíssima il·lusió que acabi la carrera. Quan ahir els hi vaig donar la foto de la orla amb el barretet i tota la conya el meu pare es va estar com mitja hora mirant-la tot il·lusionat!!! Crec que els hi fa més il·lusió a ells que a mi. Fins i tot se la van emportar i ma mare ja estava pensant on posaria la foto amb el barretet perquè es pogués veure bé.

A més, ahir em van adelantar tan els meus pares com en D. els regals de Sant! I un dels regalitus són aquestes sandàlies tan xules!!!! M’encanten!! :D

Però no tot són bones notícies perquè aquest matí han vingut a fer la inspecció del gas del pis i es veu que contaminem massa! Ale, així que la culpa de què Bcn estigui com està és perquè el nostre calentador desprèn massa “noséquingas”. I el pobre noi, que feia la seva feina, em deia que m’havia de precintar i tancar el calentador i jo m’he quedat flipant i amb una cara! perquè clar tancar el calentador implica aigua freda i vale, sí que fa calor, però no tanta com per dutxar-me amb aigua congelada!!!! He acabat fent-li bona cara i demanant-li que si me’l podia deixar sense tancar i que li prometia canviar-ho tan aviat com fos possible. Ho he aconseguit, però ara m'he de posar a buscar un lampista o algú que ens arregli això d’aquesta contaminació abans que vinguin i ens posin una multa! :(

La meva última classe...

Avui ha estat la última classe de la carrera. M’ha fet molta peneta. I sé que pot sonar un tonteria i per molta gent ho és, però a mi realment m’ha fet una mica de cosa. A les 11 hem acabat la última classe i just quan aplaudíem a la professora, he recordat que era l’últim aplaudiment que faria acomiadant una assignatura.
Quan hem acabat he anat al bar i m’he trobat amb en V. (que havia fet campana per poder estudiar) i m’ha preguntat què es sentia en acabar la última classe de la carrera, no he sabut que dir-li i m’he posat a riure i ens hem mirat i he pensat que com amb ell, hi ha molta gent amb qui no tornaré a coincidir!

Per un costat estava super contenta perquè és bo acabar etapes però d’altra banda em sap greu deixar-ho tot. El problema és que no enyoraré els exàmens i les classes i les pràctiques, nono, sinó que enyoraré les estones de bar i les persones que he conegut i les conyes a mig de classe i els cafetons de bon matí quan quasi no pots obrir els ulls i les llargues xerrades al pati amb la M. i la N. explicant-nos el cap de setmana i els nostres dilemes existencials o simplement explicant-nos les tonteries que ens passen o mil coses estranyes!

I ara hauria d’estar estudiant però cada cop que miro els apunts i penso que ja està, que en dos dies hauré acabat exàmens i hauré fet el sopar de gala i m’hauré acomiadat de tothom i més, m’agafen ganes d’aferrar-me a aquest moment i no deixar-lo escapar...

(odio estar d’aquest nostàlgic, però no ho puc evitar)



**i per acabar aquest post super-nostàlgic amb llagrimeta inclosa, doncs poso la cançó d’U2-Stay (Faraway, So Close!) perquè el videoclip és a Berlín i avui m’hi han fet pensar i encara m’ha agafat més enyorança de tot!**

Després d'una trucada!

Com canvien les coses després d’una trucada. Avui estic molt millor que ahir i que abans d’ahir i que passat abans d’ahir perquè sí.

Ahir vaig arribar cap al vespre al pis, trista i ben sola. En M. ja està a casa disfrutant de vacances perquè ho ha aprovat tot i a més, amb molt bona nota. Estic contentíssima per ell ja que ho mereix més que ningú. Però clar, jo ja fa 3 setmanetes que estic sola al pis de Barcelona i l’enyoro moltíssim. I encara el trobo a faltar més quan tinc dies com el d’ahir, que tornes feta “caldu” i no tens ningú que t’abraci i et faci riure, les parets se’t venen a sobre i a més no pots dormir.

Però vaig rebre una trucada des de Suïssa que em va ajudar moltíssim perquè també enyoro les llargues xerrades que tenia amb la N., també els seus consells i la seva manera de veure les coses. Em sap greu per ella que em truques just quan jo més malament estava però també va ser quan més falta em feia.

Bé, com deia, avui estic de bon humor perquè sembla que veig que falta poc pel dia 25 i per l’estiu que m’espera, a més, he pogut dormir més que d’altres dies (perquè ja tocava!), he fet un examen d’anglès que no m’ha anat de conya però ara ja està fet i no en vull saber res fins d’aquí 2 mesos. La única coseta que em fa venir certa nostàlgia és que demà acabo les classes de la universitat, les estones de bar, els llargs cafès, les campanes per anar a la platja, les estones estirades pel pati, les festes universitàries i moltes coses més que quedaran enrere quan aquest setembre comenci a treballar.

Demà tinc la meva última classe i em fa gràcia que la meva última classe d’Economia sigui amb una assignatura de dret. Em fa gràcia que la meva última classe sigui amb gent que he anat coneixent aquest últim temps, perquè no hi ha res com el primer i el últim any de carrera. Últimament em sento una mica iaia, quan xerro amb gent que està començant o està a segon i només faig que dir-los que ho aprofitin al màxim i que no deixin de fer res que vulguin fer, que tot passa molt ràpid,... Em sento iaia cada vegada que em pregunten per la universitat... i és que sento una tristesa enorme quan penso que estic deixant enrere una de les millors etapes de la meva vida.

no m'agrada...

Fa uns dies que em costa dormir. Sóc una persona que tinc facilitat per dormir quan vulgui i on vulgui, per això aquests dies això de donar voltes i voltes i estar amb els ulls oberts doncs no ho trobo normal. No hi estic acostumada i no m'agrada. No m'agrada perquè avui serveixo de ben poc, perquè tinc els ulls vermells, perquè faig cara de dormir poc. I el que em rebenta és que sí, pot ser són nervis pels exàmens però la veritat, mai abans m'havia passat.

El que em fa més ràbia és que tampoc porto bons dies; totes les ganes que tenia diumenge doncs s'han com esvaït potser per tonteries o potser per no tonteries. A vegades, llegim coses i pensem coses i si aquestes coses no es parlen bé queden dins, i poc hi poden fer les mitges converses. Potser són tonteries per alguns però no per tots.

Dormo poc i dono voltes a coses, suposo que aquesta és la combinació que en menys de dos dies m'està matant. No estic còmode aquí, aquest dies no. Potser tinc gent al voltant però potser si que em sento més sola que d'altres vegades. Ho enyoro tot. una altra vegada...

Pensant en les vacances...

Des d’ahir a la tarda que ja tinc destí per aquestes vacances!! :D

Tot va començar un dia que vaig pujar al tram i oh! Sorpresa! hi havia uns papers sobre fer un inter-rail. De camí a casa hi vaig pensar i vaig decidir que un tipus de viatge així l’havia de fer aquest any perquè quan treballi doncs no sé les ganes que tindré d’anar a l’aventura, per tant, havia de ser aquest estiu. Un cop a casa, recordo que li vaig explicar a en M. i em va dir que n’havia sentit parlar, que coneixia un noi que ho havia fet, però que no en sabia gaire res; i vaig començar a investigar... Ho vaig proposar a qui m’hi havia d’acompanyar, que clar, ell més content que ningú perquè això d’anar de “tirats” li encanta... Vam començar a planejar el viatge però els destins s’anaven eixamplant i clar, més que 15 dies haguéssim necessitat un mes i mig per veure tot el que volíem visitar!!

Però bé! No sé gaire com va anar que un dia a la universitat em vaig posar a mirar per anar a Croàcia. Els meus pares hi van anar l’any passat i quan em van ensenyar les fotos vaig flipar! I vaig dir que més endavant, quan em pogués pagar el vol hi aniria, perquè tot i que l’estada és barata, el vol encara surt una mica car.

Total que amb en D. hem acabat fent una mica de barreja d’avió, tren, bus i ferry i al final anem a Eslovènia i Croàcia!!! Anirem de l’estil que vam planejar i a un lloc que em fa moltíssimaaa il·lusió!!! :):)

Així que ara que hauria d’estar estudiant només estic pensant en què tinc ganes que arribi l’agosssttt per fer un VIATGE amb majúscules (com em va dir la N). Serà el primer estiu des de fa 4 anys que tinc vacances, i a més amb un viatge i tot!!!



**El teu estiu de Sau, perquè em recordo de petita amb una gravadora a costat de la tele intentant gravar la cançó. Recordo que quan feien l’anunci jo corria a intentar gravar-lo; el millor de tot és que ho vaig aconseguir però mai vaig tenir el principi de la cançó (no hi havia manera d'arribar a temps!).**

Els meus últims exàmens

Aquesta època d’estudi està sent diferent a les anteriors. En principi i si tot va bé, que així ho espero, ja no tornaré a passar per cap més època d’exàmens. Així que tampoc em vull estressar massa perquè vull acabar de gaudir d’aquestes dues últimes setmanes de classes (que acabo el 15) i dels 8 dies (intensius) d’exàmens que les segueixen.

Mai m’han agradat les èpoques d’exàmens bàsicament perquè em toca quedar-me a Barcelona, agobiada i estressada i molts cops avorrint els caps de setmana. A més, sóc una persona que em poso molt nerviosa i això no és bo ni per mi, ni pels del meu costat. Ara bé, l’alleugeriment que es sent quan s’acaba l’últim examen de cada època és indescriptible! :P (això deu ser lo bo de tenir exàmens).

Però bé, com abans deia, aquest cap de setmana d’estudi ha estat diferent i m’ho he agafat amb molta més tranquil·litat. La setmana passada quan pensava en el dissabte m’entrava l’angoixa de l’avorriment, de saber que estaria sola per aquí al pis i que m’acabaria ratllant. Però! Ha estat un cap de setmana estrany, però bo. Cada dia m’he llevat a les 8, ahmm... no, cada dia el despertador ha sonat a les 8, i m’he llevat al cap d’una estona i he estat estudiant fins al migdia quan agafava el bikini, l’entrepà i la tovallola i cap a la platja unes horetes! Tot i anar amb els apunts a la bossa, no els he utilitzat; he estat massa ben acompanyada. No pensava passar-ho tan bé amb ells, em va sorprendre i per això vaig decidir repetir el diumenge! Aquests dos dies tornant de la platja he estudiat una estona més, i mira que eren quasi les 7 i no estic acostumada a estudiar de tardes (ni de nits!) però els remordiments podien més que el cansament!

Així que amb aquests dos dies, segurament he conegut dues persones més del que les coneixia, i ara quan penso en què el dia 16 hi ha un sopar i m’hi han convidat dient-me que no hi puc faltar i recordo que el 18 tinc un examen doncs em sap greu! Així que penso que hauré de fer un intensiu abans del 16 per així poder anar-hi ni que sigui només a sopar!


**i ara cap a estudiar!!! que avui res de platja, que ja estic d’un morenu que espero que aguanti fins al sopar de gala :P**

Després de la Benvinguda

Ahir va ser el còctel i la festa de benvinguda, i avui toca reflexió. Com va anar? Doncs crec que bé, ja que tot i els nervis que tenia vaig estar prou còmode. Primer ens van fer una xerrada i després van servir un còctel i vam poder xerrar amb gent que hi treballa perquè ens donessin la seva opinió, i també vam poder xerrar amb els “jefazos”, que ho trobo perfecte perquè fa que l’ambient sembli més proper.

Quan vaig obrir el blog deia que no volia plantejar-me què faria l’any vinent, que tampoc m’interessava, que ja vindria tot mica en mica. En certa manera, ha estat així, no ho vaig buscar i em van trobar. Al principi tenia clar que no volia treballar en una auditoria perquè ja m’havien comentat que la feina és molt sacrificada, i més els primers anys, però vaig anar fent totes les proves i em van oferir el lloc. No tenia res a perdre, i vaig firmar el precontracte. Ara em motiva i crec que puc aprendre moltes coses, però em “tira enrere” pensar les hores que potser en algunes temporades hauré de fer. Aquest estiu faré 22 anys i tinc temps d’equivocar-me i rectificar, ho vull provar tot i que no a tothom li fa la mateixa gràcia que a mi. Ara al juny, em llicenciaré i sortiré de la universitat amb un títol en mà i sense saber ben bé a què em vull dedicar, per això he decidit agafar aquesta opció, perquè no sé ben bé què m’agrada i crec que ho he de provar ni que sigui per no pensar més endavant en el “i si hagués...”. Tinc tot el temps del món per veure què vull fer amb la meva vida, i si cal equivocar-me tantes vegades com faci falta.

Ahir vaig xerrar sobretot amb dos nois que ja fa quasi un any que estan treballant allà i em van explicar exactament les condicions reals que es donen. Crec que la meva única preocupació són les hores de feina. En una auditoria, hi ha uns mesos amb molta feina i s’ha de treballar i molt però jo tinc molt clar que no em vull quedar sense la meva vida. Vull poder disposar dels meus caps de setmanes i les meves hores de son, perquè per molt sou que et paguin, considero que mai et poden pagar poder veure a qui estimes o no, dormir amb qui estimes o no, visitar la meva família als caps de setmana o no. Si són casos puntuals, puc entendre-ho; ara bé, si s’allargués i veiés que la feina que faig no em compensa deixar de fer i d’estar amb qui vull, tinc clar que ho deixaria (i tinc clar que em puc equivocar i rectificar quan cregui i vulgui). Escric tot això, perquè sé que firmar aquest contracte és un pas molt important, és un punt d’inflexió en la meva vida i la veritat és que em fa certa por, però tinc ganes de provar-ho. Vull deixar-ho aquí escrit perquè si al gener de l’any vinent sóc tan tonta com per no valorar el que valoro avui... és que la feina m’haurà trastocat i llegint això hauré de recapacitar i pensar-hi. No m’agradaria que per aquesta feina deixés de valorar les coses que valoro ara, no m’agradaria gens; vull tenir present tot això que estic escrivint i que estic dient perquè no vull perdre totes les persones que he guanyat durant aquest temps.

Doncs bé, després del rotllo, a posar-me a estudiar perquè avui queda inaugurada la meva època d’internament durant els caps de setmana al pis de Barcelona. Aquest pont jo el passaré tancada al pis estudiant mentre m’agradaria estar amb ell allà on va; però (com diria el meu pare) en aquesta vida no es pot tenir tot! :(


Ahh!! I el talons, perfecteeee!!! Vaig comprar-me unes plantilles a la farmàcia que crec que són una de les millor inversions que he fet mai perquè no em fan gens de mal els peus, i ahir vaig poder fins i tot còrrer (per agafar el bus)!! ;)

**i avui sona: Borinot de La Gossa Sorda, perquè en D. quan li parlo d'aquesta feina em canta un tros d'aquesta cançó, i jo avui li contestaria amb un altre trosset de la cançó que diu "Escolta els teus somnis marca el seu compàs, no et fa falta ningú per a fer-los realitat." ;)