La firma

He firmat ja. Però no estic contenta i no ho entenc. Quan anava cap allà ho he pensat. No em fa il·lusió, però no per la feina sinó… argh! quin liu! A veure, quan et passen coses bones les vols compartir amb aquells qui estimes, i t’agrada parlar-ne i que et facin costat. Des de dimarts noto que tothom al meu voltant està molt content (família i amics) però la persona que més m’importa no ho està, ni tan sols n’hem xerrat, ni tan sols s’ha alegrat que firmes, ni tan sols m’ha trucat per preguntar-me res sobre la firma, ni tan sols recorda que era avui,… Em sap tan de greu, que no sé, que no ho entenc i fa que tota la il·lusió que hauria de sentir s’esvaeixi. Sento que és un moment molt important per mi i ell no és al meu costat i no em puc deixar de sentir trista.

Ara, fa una estona, la meva mare m’ha trucat preguntant-me per què no l’havia trucat just després de firmar. La veritat és que quan he sortit d’allà volia parlar amb algú sobre tot això i dir que estava contenta, però no ho estava perquè qui volia que em truques i amb qui volia parlar, ni es recorda que era avui. Ma mare que és una experta en les meves “veuetes”, m’ha dit que no feia veu de contenta, i que si havia anat malament; li he explicat que no era així, que havia anat bé; i just després ja ha endevinat quin era el motiu de la meva veu i de la meva tristor.

Tothom qui conec esta contentíssim per mi, dient “no has acabat la carrera i ja tens feina pel setembre i tot, molt bé!”; en canvi, qui m’agradaria (i m’importa més) que ho estigues no fa res al respecte...

***A sobre, ahir el barça va perdre amb el liverpool (1-2), però d’això... millor no parlar-ne!***