Fa més d’un mes que volia escriure sobre això perquè és una cosa que m’està passant, hi dono voltes i em preocupa i sé que tot està canviant a una velocitat “de flipar” però no puc, perquè no em surt, perquè escriure-ho és reconèixer el que hi ha i no m’agrada, no m’agrada gens. Segurament m’hauria d’haver enfrontat a tot això fa uns 8 anys o més, però jo no vaig voler-ho i em vaig negar a veure-ho, sí sé que era més petita (uns 12-13 anys) però això no és una manera de justificar el què vaig fer.
A vegades la vida juga males passades i el que intentes evitar i passar-ho per alt, després t’ho tornes a trobar. I no és just, no és gens just, però és el que hi ha. I ara què? Negar-ho altre cop? Donar l’esquena i fer veure que no ho veus, que no ho sents, que tot segueix igual? Res és com abans i el que més em fot és que tot canvia massa ràpid, en menys de tres mesos, tot ha caigut i em preocupa pensar que ha estat tan ràpid perquè sé que ho seguirà sent i potser d’aquí 3 mesos... no sé que escriure d’aquí 3 mesos, potser directament no escriure i faré com fa 8 anys, passar i obviar la situació, evitar les visites, i fer veure que no hi és abans de temps.
Quan era petita, anava a casa als avis i demanava “galletes maria”, sempre me’n donaven i jo ben educada que era donava les gràcies i el meu avi em responia que no havia de donar les gràcies, que havia de dir “dóna-me’n més!” i jo, sempre feia broma i just després de dir “gràcies!” deia el que ell volia sentir. Recordo les nits d’estiu, que les passàvem “a la fresca” buscant granotes al carrer mentre els pares i els veïns treien les cadires de casa i es sentaven a mig al carrer fent “petar la xerrada” i m’encantava (òbviament, ara això ja no es pot fer perquè el poble s’ha fet gran). Sempre posàvem el mateix nom (originals, poc...) a les granotes que caçàvem (i després deixàvem lliures): “willy”, perquè sempre creiem que era la mateixa o això li deia jo. Ara escric tot això somrient i recordant-ho i pensant que no ho vull oblidar mai! Perquè sense les nits a la fresca, el willy i el dona-me’n més, jo no seria com sóc i no valoraria les coses com les valoro. Quan em demana com és en D. li dic “simpàtic, elegant i guapo” i riu, perquè ell sempre m’ha dit que he trobar un noviu “simpàtic, elegant i guapo” com ell, i jo li dic que és difícil i em diu que si tingués la meva edat s’enamoraria de mi, jajajajaja, i jo li dic que no, que ja es va enamorar de la iaia, que era com una “actriuu de cine” i ell era un “acturazuuu simpàtic, elegant i guapo”, i riu, riem moltíssimmmm.
D’això últim ara encara es recorda, si jo li faig memòria; però cal que primer li digui qui sóc jo i qui és en D. i de qui sóc filla. Sé que ara, un cop li explico qui sóc, em coneix i em mira i em somriu i em xerra, però d’aquí uns mesos... jo sé que per molt que li digui qui sóc ja no es recordarà de res, i em fot! Em fot moltíssim! Per què el destí ha volgut que passi dues vegades per la mateixa situació? aquella situació que en el seu moment vaig voler ignorar i fer veure que no passava, doncs ara l’he de tornar a viure i sense enfadar-me que ja tinc 21 anys...
No és just, no és gens just, però encara queden moooolts mesos per fer memòria de tot allò que no volem oblidar i encara queda moltíssim per riure i encara queda molt de temps de fer el cor fort, molt fort, molt.
