El maig de l'any passat...

Fa un any tot era força diferent. Del maig passat tinc un mal record, la veritat. Va ser un mes de canvis ja que la situació era força difícil, només discutíem i el que era una relació agradable es va convertir en una mena de conflicte constant, en tensió i en retrets, molts... Vam aturar-ho tot i vam dir prou. Al principi semblava la millor opció, però per mi ho va anar deixant de ser quan vaig començar a enyorar-ho tot: el que havíem fet plegats i el què no havíem tingut temps de fer, fins i tot aquelles coses que en el seu moment jo no havia volgut fer, enyorava la seva manera de mirar-me i també la seva manera de pensar i de parlar. L’enyorava a ell, tot i que el veies sovint ja no era el mateix. Crec que ha estat la pitjor època d’exàmens que he passat; llegia potser deu vegades les línies dels meus apunts i no pensava més que en ell, en tot el què havia perdut i en les ganes que tenia que tot es solucionés.

Una barreja de sentiments és el que recordo de l’estiu passat. Vaig passar-lo al pis de Barcelona, però sense en M. Al principi se’m feia molt difícil perquè em sentia una mica sola però mica en mica em vaig acostumar i la veritat, em va agradar i potser massa! Tenia molt de temps lliure perquè plegava de la feina a les 3 de la tarda però després si podia quedava una estona i sinó donava una volta sola, feia un cafetó i llegia una mica. Em vaig acostumar a fer coses pel meu compte sense la necessitat de què algú m’acompanyés arreu. El seguia enyorant i molt, però a la feina vaig trobar gent molt maca que no en sabien res i per això m’ajudaven; crec que vaig tenir moltissima sort! Tenia dies de tot tipus, alguns amb bon humor i d’altres en què pensava que hauria estat millor no llevar-se.

Se’m feia difícil entendre que quasi 3 anys haguessin acabat d’aquella manera, jo cada cop tenia més clar el què volia i ell tenia dubtes i necessitava temps. L’agost potser ens va tornar a apropar una mica més o això em semblava a mi fins que el dia 31 vam acomiadar junts l’estiu a la platja mentre em deia que no podia ser. El dia després, a la feina, em van notar trista però tampoc els vaig voler explicar massa. Em vaig proposar deixar de veure’l almenys fins que el deixés d’enyorar, però només vaig aconseguir mantenir la promesa durant dues setmanes... Ell em trucava i jo el trucava i ens continuàvem explicant el què ens passava, crec que cap dels dos volia tallar el contacte perquè tal i com ell em deia: abans que ser parella, vam ser molt amics, el problema és que tornar a ser grans amics després de ser parella és dificilíssim per no dir quasi impossible... Durant aquells mesos, va néixer en mi una gelosia i desconfiança que fins aleshores desconeixia, em feia engelosir que parles amb d’altres noies o que s’interessés per elles. Jo tenia claríssim el què volia i per molt que algun amic creies que era el seu moment, no ho va ser. Em feia ràbia no saber què era exactament el què volia ell. Per sort, tinc unes amigues que no me les mereixo i em van ajudar més que mai, fins i tot en la distància!

Després tot va anar més ràpid: concert d’Obrint Pas del 11 de setembre, la pel·lícula Ice Age 2, el concert de Pereza per la Mercè, la conferència, baixades amb moto cap a casa, Chamonix i l’Aguille Du Midi, dijous de sopar al xinu de sempre, la castanyada molt ben acompanyada, Berlín... i sense adonar-nos, tornem a començar!

Quan menys ens ho pensàvem, les coses es van posar al seu lloc o bé al lloc que desitjàvem els dos. Amb ganes de nosaltres, i de compartir moltes coses, vam tornar a començar. Avui és un dia especial, i estic contenta que el mes de maig passat no s’assembli en res a aquest!




i de Música... Recordo el "Look what you’ve done" de Jet que escoltava just a finals de maig, seguit per la cançó "Con mis manos" de Bebe que m’ajudava a passar les estones d’estudi amb el “no pienso llorar, de eso ya me canse; hoy voy a chillar, voy a andar con mis pies”, després em sembla recordar que va ser el torn de Julieta Venegas amb "el sol no regresa" i seguit pel "me voy", a mitjans agost no parava de cantar el “Como lo tienes tu” de Pereza, a finals de l’estiu la cançó era “boulevard of Broken dreams” de Greenday.... i podria seguir, però ara mateix només em ve de gust escoltar “Yelow” de Coldplay :)