T'enyoro...

Acabo d’arribar de la feina, aquí són les 8 del vespre, per tu són les 6 del mati. Mentre jo escric el post, tu dorms. Quan tu esmorzis, jo aniré a dormir. I quan jo dini, tu ja hauràs sopat farà estona i aniràs cap al llit.

Avui se’m fa surrealista pensar tot això, mentre que d’aquí uns dies m’hauré acostumat a mirar el rellotge i saber quina hora tinc jo i quina hora tens tu. De moment, encara no m’acostumo i t’enyoro.

Enyoro no poder trucar-te i explicar-te les meves tonteries, enyoro no poder dir-te que m’acabo de comprar una samarreta de ratlles grises i negre monissíma i que ahir no vaig resistir la temptació i em vaig comprar un nou “nici” pel mòbil.

Enyoro les teves abraçades però recordo la que em vas fer a l’aeroport just abans de marxar, i totes aquelles en què em fas petitona.

T’enyoro, però no em vull posar trista. És una gran oportunitat, i en sis mesos estaré jo allà amb ganes de què m’expliquis i m’ensenyis la teva nova ciutat.