Estranya?

Barcelona és estranya. Fa quatre anys que hi sóc, però em sembla que ha estat aquest any el que més coses rares he vist o m’han passat.

Avui just arribant a casa m’ha passat una cosa... nosé, rara! Tornava de classes tota feliç perquè m’acaba de comprar unes sandàlies molt mones pel sopar de gala i el còctel, a més d’uns croissanets la mar de bons del forn del costat, quan m’atura un noi (que anava amb bici) i em demana per un carrer que per casualitat he sabut on era ja que jo d'orientació 0% (es que era el del costat :P). Després de dir-li, va i em demana el nom i si voldria treballar a una discoteca d’aquí a Barcelona i jo flipant... Total que em diu que en podem parlar dinant i jo ja a quadres i que “nono”, després em demana què estic estudiant (anava amb la carpeta de la uni a la mà) i m’explica el que estudia ell, i després el més fort de tot: em demana el mòbil!! I tot això en potser menys de 5 minuts!! Òbviament no li he donat, a saber, tot i que m’ha semblat molt macu i bona persona, però algú que va aturant a la gent pel carrer d’aquesta manera... Ell ha seguit insistint i al final s’ha conformat en donar-me el seu mòbil i que “jo ja sabria què he de fer” o una cosa així m’ha dit!! La veritat és que he arribat al pis i em moria de riure i li he explicat a en M. i ell també flipava; m’ha fet moltíssima gràcia!

Però això no és l’únic estrany que m’ha passat aquí a Barcelona! Cada dia agafo el metro i quasi sempre a la mateixa hora al matí, doncs bé, tot l’any passat vaig coincidir fent exactament el mateix camí amb un noi, sisi, des del pis fins a la porta de la uni... i mai ens vam dir res de res. Aquest any ja no hem coincidit gairebé cap dia al metro i l’altre dia vaig entendre el perquè ja que el vaig veure arribar amb moto a la uni, el més fort, és que ara de cop i volta em saluda!! Sembla simpàtic i crec que si ens haguéssim decidit l’any passat a saludar-nos podríem haver fet cada dia el camí acompanyats i xerrant en comptes d’un a cada costat del carrer i amb l’mp3.

Per últim, crec que el més trist que m’ha passat aquest any a Barcelona ha estat veure com atracaven una noia un dia que tornava cap al pis tard. Vaig estar uns dies ben ratllada perquè si no hagués estat per ella (que anava abans que jo), segurament m’hagués tocat a mi. Encara ara, després de quasi 2 mesos, no passo per aquell carrer si és més tard de les 11 i si ho faig és perquè algú m’acompanya.