Quina nit...

Ahir vaig passar-me quatre hores a urgències. No per mi. Cap a les 8 de la tarda em va trucar una amiga de la universitat que es trobava molt malament, feia molt mala veu i li vaig comentar si volia que anéssim al metge i al principi em deia que no; però aquell tipus de “no” que en veritat significa que sí. Així que li vaig dir que es vestís i que en mitja horeta estava allà.

La I. la vaig conèixer a la residència a finals de desembre de primer de carrera. És una noia molt tímida i tot i fer el mateix curs i la mateixa carrera (i anant al mateix grup) no l’havia vista mai, fins un dia a la resi. És aquell tipus de persones que si no els hi xerres i els hi dónes confiança doncs no diuen res, i potser en aquest cas jo sóc un poc contrària i no em costa xerrar i donar conversa. A classe sempre hem anat amb grups diferents tot i que no tinc cap problema en anar amb el seu grup, em porto molt bé amb les seves amigues, però tinc molta més confiança amb la gent amb qui sempre he anat. No sé, no entenc perquè es formen tants de grups, no m’agrada! La I. és de Mallorca i veiem les coses de forma ben diferent. Potser sóc massa radical per la seva manera de pensar, i sempre que xerrem sobre política acabem discutint però sempre des del respecte i a vegades fins i tot rient! Sóc republicana i independentista, ella en canvi és totalment monàrquica i “Mallorca és espanya”.

Potser tenim una amistat força estranya: ens truquem per telèfon, xerrem, quedem, discutim sobre política però a la universitat cadascuna va a la seva, i si ens trobem doncs perfecte i sinó ja parlarem, ja que segurament ens trucarem més tard. Crec que ens vam fer “tan” amigues perquè a la residència vam passar moltes estones juntes, però no m’hagués pensat mai que un cas com el d’ahir em truqués a mi... Per això em va sorprendre, com també va sorprendre a en M. o en D., cap dels dos ho entenia gaire... Però ho va fer, em va trucar i jo òbviament hi vaig anar i sense pensar-m’ho. Vaig patir una mica i em sabia greu per ella ja que està lluny de casa i tot es fa una mica més difícil. Quan se li tancaven els ulls li explicava qualsevol cosa que em passava pel cap: li vaig parlar de les sabates que havia vist pel sopar de gala, li vaig explicar el ronaldinho petit que tenim a casa, vaig fer conya de la sanitat pública (és que 3 hores d’espera...), vaig arribar a la conclusió que era més fàcil aconseguir la independència dels Països Catalans que no pas arreglar el sistema sanitari (va riure i em va preguntar si estava incloent les Illes Balears en això de la independència, però no em va rebatre, jeje!), vam decidir què fariem quan fòssim ministres d’economia,.... i podria seguir fins quasi tres hores! jeje

Per sort, avui ja es troba millor! :)

i de música... Hospital del Mar-Els Pets, perquè m'agrada (tot i ser una mica "nyonya"), perquè em porta records d'estius i perquè avui se m'ha enganxat del tot del tot.