intens...

Divendres tornava cap a casa amb tren. El sol em venia a la carona, escoltava música i pensava que l’exposició del treball havia anat bé. Perfecte. Tenia per davant un cap de setmana de relax abans de començar el temps d’estudi per exàmens. Però. Em va trucar i només escoltar la veu o la no-veu vaig notar que alguna cosa no anava bé, ràpidament vaig pensar “merda! La feina..., però no,no pot ser per la feina, no es posaria mai així”, després em va intentar explicar el què passava, el sentia entretallat, crec que mai l’havia sentit plorar. Se’m trencava el cor, i m’agafaven ganes de plorar i jo em feia la forta i no sabia ni què dir-li, i estava al tren i perdia la cobertura i la conversa es tallava i el tornava a trucar i el tornava a sentir plorar i veia que no parava i no sabia si baixar i tornar cap a Barcelona o bé seguir fins a casa... Ja estava casi arribant a casa, vaig seguir al tren, xerrant amb ell per telèfon, intentant-lo animar com vaig saber i vaig poder... però no funcionava, no l’havia vist (sentit) mai així... Sempre sóc jo qui arrenca a plorar, i moltes vegades sense motiu aparent, per això crec que em feia tan de mal sentir-lo a ell perquè ell és el fort, ell no plora o jo creia que no plorava.

Dissabte va venir a casa, el vaig abraçar tantes vegades com vaig poder i tan fort com vaig saber. No sabia què dir-li, jo no en sé de parlar en aquests moments, tot el que dic em pot semblar una tonteria, només volia que hi deixés de donar voltes, per una estona almenys... l’abraçava, l’abraçava molt fort... Vam tornar ahir a la nit cap a Barcelona. He estat amb ell tot el cap de setmana, l’he abraçat i l’he animat tant com he pogut... i ara estic al pis i em sembla que he fet poc i no sé que més podria fer per ell... No m’agrada que estigui trist...

Ha estat un cap de setmana intens; i no he pogut amb tot... Sé que la L. ho està passant malament també, i no he pogut estar per ella; no he sabut treure més temps... espero que ho entengui...