Després de la Benvinguda

Ahir va ser el còctel i la festa de benvinguda, i avui toca reflexió. Com va anar? Doncs crec que bé, ja que tot i els nervis que tenia vaig estar prou còmode. Primer ens van fer una xerrada i després van servir un còctel i vam poder xerrar amb gent que hi treballa perquè ens donessin la seva opinió, i també vam poder xerrar amb els “jefazos”, que ho trobo perfecte perquè fa que l’ambient sembli més proper.

Quan vaig obrir el blog deia que no volia plantejar-me què faria l’any vinent, que tampoc m’interessava, que ja vindria tot mica en mica. En certa manera, ha estat així, no ho vaig buscar i em van trobar. Al principi tenia clar que no volia treballar en una auditoria perquè ja m’havien comentat que la feina és molt sacrificada, i més els primers anys, però vaig anar fent totes les proves i em van oferir el lloc. No tenia res a perdre, i vaig firmar el precontracte. Ara em motiva i crec que puc aprendre moltes coses, però em “tira enrere” pensar les hores que potser en algunes temporades hauré de fer. Aquest estiu faré 22 anys i tinc temps d’equivocar-me i rectificar, ho vull provar tot i que no a tothom li fa la mateixa gràcia que a mi. Ara al juny, em llicenciaré i sortiré de la universitat amb un títol en mà i sense saber ben bé a què em vull dedicar, per això he decidit agafar aquesta opció, perquè no sé ben bé què m’agrada i crec que ho he de provar ni que sigui per no pensar més endavant en el “i si hagués...”. Tinc tot el temps del món per veure què vull fer amb la meva vida, i si cal equivocar-me tantes vegades com faci falta.

Ahir vaig xerrar sobretot amb dos nois que ja fa quasi un any que estan treballant allà i em van explicar exactament les condicions reals que es donen. Crec que la meva única preocupació són les hores de feina. En una auditoria, hi ha uns mesos amb molta feina i s’ha de treballar i molt però jo tinc molt clar que no em vull quedar sense la meva vida. Vull poder disposar dels meus caps de setmanes i les meves hores de son, perquè per molt sou que et paguin, considero que mai et poden pagar poder veure a qui estimes o no, dormir amb qui estimes o no, visitar la meva família als caps de setmana o no. Si són casos puntuals, puc entendre-ho; ara bé, si s’allargués i veiés que la feina que faig no em compensa deixar de fer i d’estar amb qui vull, tinc clar que ho deixaria (i tinc clar que em puc equivocar i rectificar quan cregui i vulgui). Escric tot això, perquè sé que firmar aquest contracte és un pas molt important, és un punt d’inflexió en la meva vida i la veritat és que em fa certa por, però tinc ganes de provar-ho. Vull deixar-ho aquí escrit perquè si al gener de l’any vinent sóc tan tonta com per no valorar el que valoro avui... és que la feina m’haurà trastocat i llegint això hauré de recapacitar i pensar-hi. No m’agradaria que per aquesta feina deixés de valorar les coses que valoro ara, no m’agradaria gens; vull tenir present tot això que estic escrivint i que estic dient perquè no vull perdre totes les persones que he guanyat durant aquest temps.

Doncs bé, després del rotllo, a posar-me a estudiar perquè avui queda inaugurada la meva època d’internament durant els caps de setmana al pis de Barcelona. Aquest pont jo el passaré tancada al pis estudiant mentre m’agradaria estar amb ell allà on va; però (com diria el meu pare) en aquesta vida no es pot tenir tot! :(


Ahh!! I el talons, perfecteeee!!! Vaig comprar-me unes plantilles a la farmàcia que crec que són una de les millor inversions que he fet mai perquè no em fan gens de mal els peus, i ahir vaig poder fins i tot còrrer (per agafar el bus)!! ;)

**i avui sona: Borinot de La Gossa Sorda, perquè en D. quan li parlo d'aquesta feina em canta un tros d'aquesta cançó, i jo avui li contestaria amb un altre trosset de la cançó que diu "Escolta els teus somnis marca el seu compàs, no et fa falta ningú per a fer-los realitat." ;)